Tòpics sobre els gitanos

Rebo nombroses reaccions per l'article de la setmana passada en referència al poble gitano. La indignació ha estat compartida per molts membres dels col·lectius gitanos en relació amb la infame sèrie televisiva Palabra de gitano, perpetrada per Cuatro. Els documentals incideixen en aspectes superficials del poble romaní i ofereixen una imatge estereotipada i esbiaixada d'aspectes íntims. Com tantes vegades fan els mals periodistes, els programes només busquen el sensacionalisme i els aspectes més tòpics, i obvien les qüestions de fons i els valors dels gitanos, veïns ancestrals i autèntics desconeguts per a la majoria de la població.

Per aquests motius és doblement trista l'emissió, tant pel tractament com per l'oportunitat perduda. M'arriba un comunicat del consell estatal del poble gitano i de l'Institut de Cultura Gitana, una queixa en què incideixen en la diversitat de la cultura gitana: “La dilatada i complicada evolució històrica del poble gitano ha fet que determinades famílies en l'àmbit de la seva privacitat visquin la seva identitat de maneres diverses, i no així la totalitat del nostre poble.” És una bona puntualització perquè el programa enganya des del mateix títol, que ofereix situacions particulars en comptes del reclam generalista.

Eternament castigats per la injustícia i perseguits o ignorats, només falta que la televisió atiï visions derivades de la morbositat sense cap mena d'anàlisi. Una antropòloga m'envia aquesta cita: “Bus junelo a purí golí e men arate sos guillabela duquelando palal gres e berrochí, prejenelo a Undebé sos bué men orchí callí ta andiar diñelo andoba suetí rujis pre alangarí...” Més o menys es pot traduir així: “Quan escolto la vella veu de la meva sang que canta i plora, recordant segles passats d'horror, sento Déu que perfuma la meva ànima i al món vaig sembrant roses en comptes de dolor.”