Prou!

Fa dies que penso que hauríem de ser capaços d'arri­bar a alguna mena de con­sens per dei­xar de par­lar i d'escol­tar les notícies nega­ti­ves que ens por­ten a pen­sar que Cata­lu­nya és un fan­gar. Ja tenim prou tendència a auto­cas­ti­gar-nos. Això no vol dir de cap manera que guar­dem les misèries sota la catifa o que mirem cap a una altra banda. I encara menys vol dir jus­ti­fi­car la cor­rupció, al con­trari! La majo­ria de nosal­tres no volem viure en un país sota sos­pita, sigui opri­mit o sigui sobirà, però en tot cas aquesta és una qüestió que hem d'arre­glar nosal­tres matei­xos amb la màxima urgència i no hem de per­me­tre que els que estan pit­jor que nosal­tres ens vin­guin a donar lliçons, perquè no tenen cap legi­ti­mi­tat per fer-ho, ni legal ni moral.

Es tracta de dei­xar de caure als paranys i de fer el joc a qui ens vol divi­dir, donar per aca­bada la llarga i alta­ment imper­fecta pri­mera tran­sició i ini­ciar amb urgència la segona, començant de zero i amb el màxim de gent nova. Gent que esti­gui en la política i al davant de les ins­ti­tu­ci­ons per vocació de ser­vei i no per enri­quir-se o per ali­men­tar egos per­so­nals. No ens convé fer el joc a gent com l'Aznar, que, recor­dem-ho, amb ante­ri­o­ri­tat que es des­tapés cap cas de cor­rupció ja va dir que abans de divi­dir-se Espa­nya es divi­di­ria Cata­lu­nya. I és el que inten­ten. Estem vivint des de l'Onze de Setem­bre en estat de guerra, de guerra bruta. D'acord, totes ho són de manera clara i mani­festa, però aquesta no ho sem­bla perquè no atempta con­tra les per­so­nes física­ment, però sí moral­ment.

Jo em nego a creure aquells cor­rents de pen­sa­ment que diuen que la soci­e­tat és de natu­ra­lesa oligàrquica, que el poder de l'oli­gar­quia es fona­menta en la força i el frau, i que la política no és res més que un seguit d'estratègies de lluita pel poder. Els que defen­sen aques­tes tesis i les assu­mei­xen com un mal menor o com una qüestió ine­vi­ta­ble, defen­sen que la bona fe només la tro­bem en l'entorn pri­vat de les per­so­nes. Segu­ra­ment tenen una part de raó, però no tota, ni de bon tros, i penso que han de sor­gir veus con­tun­dents que defen­sin la pos­si­bi­li­tat d'una altra política i d'una altra pràctica. Resul­tats com els d'Itàlia, on els votants de Beppe Gri­llo han sigut bàsica­ment joves amb ganes de par­ti­ci­par en una altra manera de fer, per molt his­triònica que sigui, és una rea­li­tat pro­ducte de la pràctica que hem creat i que no hem denun­ciat a temps.

Fa dies que relle­geixo en Gandhi perquè tinc neces­si­tat de recor­dar i pot­ser perquè busco des­es­pe­ra­da­ment punts de referència. No obli­dem que la seva lluita per la inde­pendència de l'Índia va girar a l'entorn de l'asa­hayoga, la no-par­ti­ci­pació en l'admi­nis­tració pública i judi­cial, ni en el sis­tema edu­ca­tiu del govern colo­nial, al mateix temps que va pro­moure un boi­cot molt seriós als pro­duc­tes britànics. Ell deia que una eco­no­mia sense valors morals o que els ignora és una falsa eco­no­mia. Així va pro­vo­car un procés de rege­ne­ració radi­cal que els britànics qua­li­fi­ca­ven de mar­gi­nal però que va repre­sen­tar pràcti­ca­ment la fi del seu imperi.

És l'hora doncs de dei­xar d'entre­te­nir-nos amb els paranys per molt mediàtics que siguin i d'actuar apro­fi­tant esclet­xes i la nos­tra cre­a­ti­vi­tat per tro­bar camins al marge que ens faci­li­tin cami­nar i arri­bar al nos­tre objec­tiu, perquè no obli­dem que, en temps de tur­bulències, el perill no són les tur­bulències, el perill és l'immo­bi­lisme. O, com va escriure Hes­sel, “la pit­jor de les acti­tuds és la indi­ferència, dir que no puc fer-hi res”. No ens limi­tem a con­rear la indig­nació, actuem, i no obli­dem que fugir dels paranys, per molt entre­tin­guts i mor­bo­sos que siguin, també és una manera valenta d'actuar.