Seguretat existencial

La tor­tura con­sis­teix a anul·lar la volun­tat a par­tir de sot­me­tre un indi­vidu o un col·lec­tiu a una intensa i per­llon­gada sen­sació d'incer­tesa, a fer palesa la vul­ne­ra­bi­li­tat, a sumir les per­so­nes en la inse­gu­re­tat i a exhi­bir gratuïtament el poder del tor­tu­ra­dor. La pri­vació sen­so­rial, la deso­ri­en­tació, la con­fusió i la des­es­pe­rança for­men part indes­tri­a­ble del procés. En aquest sen­tit, hauríem de con­si­de­rar la situ­ació desig­nada ofi­ci­al­ment sota l'epígraf de crisi com a para­digma de com elits cor­rup­tes, a les ordres d'elits cor­rup­to­res, cer­quen el sot­me­ti­ment incon­di­ci­o­nal de la majo­ria.

Malau­ra­da­ment, Naomi Klein tenia raó. El seu lli­bre La doc­trina del xoc des­cri­via a la per­fecció aquest “cop d'estat a càmera lenta” que les soci­e­tats occi­den­tals patim. Amb la referència de les “polítiques d'ajust” expe­ri­men­ta­des “via mili­tar” a Lla­ti­noamèrica entre les dècades dels setanta i noranta del segle pas­sat, les teràpies de xoc dels antics països de l'est o les pri­va­tit­za­ci­ons en massa, impo­sa­des per inva­si­ons mili­tars com les de l'Iraq, s'estan fent ser­vir les matei­xes pràcti­ques, ara i aquí, d'aquell con­junt de mesu­res que esber­len soci­e­tats i gene­ra­ci­ons sen­ce­res. La imatge que exem­pli­fica aquest procés de des­pos­sessió col·lec­tiva són les espec­ta­cu­lars xifres de venda dels Fer­rari i Armani, cor­re­la­ci­o­nats amb les supres­si­ons de beques de men­ja­dor de les nos­tres esco­les i els crei­xents casos de des­nu­trició dels nos­tres infants.

Alguns mit­jans de comu­ni­cació cri­ti­quen les polítiques vigents de l'ALBA, els ges­tos naci­o­na­lit­za­dors de Bolívia i Veneçuela o la pre­sumpta deriva auto­ritària d'Equa­dor, on l'era­di­cació de la pobresa, mit­jançant polítiques redis­tri­bu­ti­ves, fa que l'eco­no­mista Rafael Vicente Cor­rea hagi obtin­gut recent­ment una abso­lutíssima majo­ria. Sim­ple­ment han apli­cat la fórmula, lògica dins els paràmetres capi­ta­lis­tes, que no es repar­teix a con­seqüència del crei­xe­ment, sinó que es creix pre­ci­sa­ment perquè es repar­teix.

La situ­ació de des­es­pe­rança actual, fona­men­tada en la inse­gu­re­tat exis­ten­cial, en la des­es­pe­rança res­pecte del futur, només té una pos­si­ble sor­tida raci­o­nal. En una soci­e­tat fona­men­tada en el tre­ball, i tec­nològica­ment desen­vo­lu­pada, repar­tir resulta l'única opció via­ble. I en un moment de deso­cu­pació estruc­tu­ral, només ens en podem sor­tir si creem ocu­pació pública. Ocu­pació pública en els sec­tors del benes­tar, d'assistència a les per­so­nes, de suport mutu, edu­cació, sani­tat, atenció a la gent gran... Cada deu ocu­pa­ci­ons en el sec­tor públic gene­ren entre sis i set ocu­pa­ci­ons en el pri­vat o coo­pe­ra­tiu. I, al con­trari del que s'està fent, això només es pot fer des de la reducció de la jor­nada de tre­ball i des de l'extensió de tre­ba­lla­dors públics a sec­tors que a les soci­e­tats medi­terrànies encara no exis­tei­xen per asso­lir el nivell de soci­e­tats més intel·ligents –o amb menor para­si­tisme empre­sa­rial– que la nos­tra. A tall d'exem­ple, a Cata­lu­nya només hi ha poc més del 12% d'ocu­pats en el sec­tor públic res­pecte al 27% de la mit­jana euro­pea, el 35% de les soci­e­tats nòrdi­ques i el 25% de les molt neo­li­be­rals anglo­sa­xo­nes.

Alguns crítics podrien objec­tar les difi­cul­tats de com obte­nir uns recur­sos min­vants per sos­te­nir un sec­tor públic anorèctic en un país on els assa­la­ri­ats paguen impos­tos suecs. No resta altre remei que la naci­o­na­lit­zació, la col·lec­ti­vit­zació i la supressió uni­la­te­ral del deute finan­cer. En la història recent del capi­ta­lisme hi ha exem­ples recents: els Estats Units el 1929, l'Ale­ma­nya Fede­ral el 1953, o Islàndia l'any pas­sat, i no sem­bla que els hagi anat mala­ment. També es poden expro­piar nego­cis pri­vats sense indem­nit­zació. El cas més insul­tant és el de les para­sitàries auto­pis­tes, paga­des diver­ses vega­des pels cata­lans, i la gratuïtat de les quals alli­be­ra­rien uns diners que podrien es gas­tar en sec­tors real­ment pro­duc­tius. O dei­xar de pagar la part d'aque­lles obres pres­su­pos­ta­des per un import que, a l'hora de la veri­tat, entre comis­si­ons i cor­rup­te­les, aca­ba­ven exe­cu­tant-se per un import diver­ses vega­des supe­rior al pre­vist. Algú podria posar el crit al cel, perquè una acció d'aquest estil jus­ti­fi­ca­ria un roba­tori, car es pri­va­ria dels bene­fi­cis futurs deter­mi­nats inver­sors. Quan s'aco­mi­ada algú de la feina, no només es priva l'indi­vidu del seu sos­te­ni­ment econòmic pre­sent, sinó també del futur. Quan algú és expul­sat del mer­cat de tre­ball, i deixa de cobrar mil euros al mes, en rea­li­tat se li està expro­pi­ant la quan­ti­tat que dei­xa­ria de per­ce­bre al llarg de tota la seva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal, i que podria arri­bar a una quan­ti­tat entre mig i un milió d'euros. Si aco­mi­a­dar és legal, també hau­ria de ser-ho expro­piar capi­tal amb indem­nit­za­ci­ons tan simbòliques com les que regula la vigent reforma labo­ral.

Algú objec­tarà que això impli­ca­ria tren­car amb el prin­cipi de segu­re­tat jurídica. De la mateixa manera que en la neo­llen­gua orwe­lli­ana es defi­neix popu­lisme com a con­junt de polítiques que bene­fi­cien la majo­ria a còpia de per­ju­di­car interes­sos pri­vats, la segu­re­tat jurídica és aque­lla que per­met als posseïdors de capi­tal pri­o­rit­zar els seus interes­sos res­pecte als col·lec­tius. Enfront aquest con­cepte, cal opo­sar el de la segu­re­tat exis­ten­cial, aque­lla que garan­teix a l'indi­vidu alli­be­rar-se de la tor­tura cons­tant amb què els posseïdors d'Arma­nis i Fer­ra­ris trac­ten d'anul·lar la nos­tra volun­tat.