Populisme

Crei­xen arreu d'Europa les mobi­lit­za­ci­ons popu­lars con­tra l'‘esta­tus quo' de la política que intenta man­te­nir tos­su­da­ment el fun­ci­o­na­ment del sis­tema econòmic i social en el neo­li­be­ra­lisme més tra­di­ci­o­nal. I aques­tes mobi­lit­za­ci­ons mol­tes vega­des defu­gen de seguir els paràmetres polítics con­ven­ci­o­nals perquè fins i tot els ciu­ta­dans més pas­sius s'han ado­nat que la crisi actual ha posat en evidència la inca­pa­ci­tat de les clas­ses diri­gents per pre­ve­nir-la, pri­mer, i per fer-hi front, després.

Que el deute acu­mu­lat és desor­bi­tat, ja és sabut. Que la devo­lució del deute hagi de com­por­tar l'empo­bri­ment de la població i dels sis­te­mes soci­als, és una sim­ple i pura opció política, segu­ra­ment con­di­ci­o­nada per pac­tes i trac­tats subs­crits en l'àmbit euro­peu que han bas­tit un cer­cle viciós on no és pos­si­ble modi­fi­car res sense haver-se de sot­me­tre a con­seqüències de represàlia. Sem­bla que Europa, per als països del sud con­ti­nen­tal, no ha estat fins ara gaire res més que una ratera que els ha ofert for­matge gene­ro­sa­ment fins que s'han engrei­xat prou com per no poder-ne sor­tir. Par­lem dels estats, de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques inte­ri­ors, no pas dels ciu­ta­dans, que l'única cosa que hem per­ce­but d'Europa és que el sis­tema de repre­sen­tació política és dife­rit i ino­pe­rant, men­tre que el sis­tema econòmic és d'implan­tació obli­gada, directe i alta­ment coer­ci­tiu.

En aquests estat de coses, amb una política econòmica que ha fet retro­ce­dir mol­tes dècades el marc de les rela­ci­ons labo­rals i que ha des­man­te­llat l'acti­vi­tat pro­duc­tiva del país, amb un atur pro­gres­si­va­ment des­bo­cat, amb ser­veis públics reduïts a cons­tants vitals mínimes i amb unes for­ma­ci­ons polítiques enro­ca­des i des­con­cer­ta­des, què es pot espe­rar que facin els ciu­ta­dans si no és acos­tar-se a qui parla com ells, a qui els ofe­reix camins de sor­tida del femer actual, a qui els parla de democràcia directa, a qui asse­gura que no tindrà por de ser valent i atre­vit? Què es pot espe­rar que diguem si no el que deia un mani­fes­tant por­tuguès: “Som d'aquí i viure dig­na­ment vol dir poder tre­ba­llar aquí.”

Els ris­cos d'aixo­plu­gar-se sota la capa dels dema­gogs són evi­dents però això no hau­ria de menys­te­nir la urgència de can­viar els paràmetres de la política ni la con­veniència de recu­pe­rar el dis­curs de la lluita de clas­ses, perquè és exac­ta­ment on ens han abo­cat i on històrica­ment s'havien lliu­rat les dis­pu­tes polítiques i soci­als que havien fet pro­gres­sar la soci­e­tat que ens aca­ben de sos­treure.