Màxima intensitat

Valga'm Déu, quin temps que por­tem. No hi ha dia que no es des­tapi algun afer estrany. M'arri­ben opi­ni­ons de lec­tors de tota mena. Alguns estan per­dent la paciència i diuen que els agafa una llaga d'estómac cada dia al matí quan lle­gei­xen el diari. “Em poso de mala llet per tot el dia”, em diu un empor­danès que es té per una per­sona que està de tor­nada de tot. Veri­ta­ble­ment n'hi ha per donar i per ven­dre. Si arri­bem a la con­clusió que el ser humà és cor­rupte per natu­ra­lesa, jo ja tinc la solució al pro­blema de l'atur: a cada per­sona que ocupi un lloc públic li posa­rem un ins­pec­tor que el con­troli. Encara ens fal­tarà gent, perquè, a més, n'hau­rem de posar uns quants que con­tro­lin els con­tro­la­dors. Sin­ce­ra­ment, no crec que ara es come­tin més esta­fes ni més extor­si­ons ni més mal­ver­sa­ci­ons de fons que abans. El que passa és que cada vegada les coses se saben més, o com a mínim hi ha més mit­jans per cri­dar l'atenció sobre afers que obli­guen la justícia a estu­diar-los. I mol­tes vega­des es pro­du­eix l'efecte cadena: un fet en des­vela un altre. Tor­nant als lec­tors empre­nyats, dels quals par­lava al començament, crec que hem entrat en una etapa periodística molt rica. Les coses se saben, es comen­ten i alguns ho paguen amb diners i presó. És pos­si­ble que es pro­du­eixi un canvi d'acti­tuds. Que no vindrà per gene­ració espontània, sinó que exi­geix que els res­pon­sa­bles de la cosa pública comen­cin per pren­dre deci­si­ons extre­mes. Tenia un veí, a Tor, a l'Empordà, amb qui fèiem petar la xer­rada quan estava munyint les vaques amb el sis­tema manual d'abans. Un dia, par­lant d'elec­ci­ons, va enge­gar un crit i em va dir ben con­vençut: “No, sis­plau, res de can­viar a ningú, aquests ara ja han fet els calés, no convé haver-ne d'ati­par uns altres.” Parlo de molts anys, i ja pas­sava. Crec que hem entrat en una bona dinàmica per posar fi a tanta ver­go­nya, o almenys reduir-la. Com més casos lle­geixo més me n'ale­gro, no perquè hagin pas­sat sinó pel fet que sur­tin a la llum. A veure si hau­rem de can­viar els prin­ci­pis i dir que tot­hom és cul­pa­ble men­tre no es demos­tri el con­trari. Hem arri­bat al cul del sac, o eli­mi­nem els pis­pes o eli­mi­nem els polítics. Jo sóc de lle­tres, però quan començo a inten­tar sumar els mili­ons i mili­ons d'euros que s'han per­dut pel camí en els dar­rers anys, penso que hauríem pogut endreçar les tiso­res i podríem con­ti­nuar vivint en l'estat del benes­tar. No m'agrada però ho entenc, que hom robi per men­jar; amb tot, la llei cal­dria que fos molt més dura amb els esta­fa­dors i els bar­ruts. Molt més dura. Al meu poble, quan jo era petit, hi havia els lla­dres de pata­tes. A la nit ana­ven als horts i omplien algun sac. Quan n'enxam­pa­ven un, li posa­ven un car­tell a l'esquena que deia “lla­dre de pata­tes” i el feien pas­se­jar per tot el poble. Ja ho sé, no és això, però sí que pot­ser hau­rem d'obrir una llista pública en què es vagin ano­tant els pis­pes de torn. Com que sóc opti­mista, si la pressió con­ti­nua com ara, encara espero veure la cele­bració d'una gran festa en què es donarà a conèixer el dar­rer pispa.

He rebut un llarg escrit, fet a mà, d'un tal Jaume, a qui vull agrair l'esforç que ha fet per ana­lit­zar a fons tot el diari, tot. D'això se'n diu ser posi­tiu i aju­dar perquè entre tots anem millo­rant. Cal dir que no estic pas d'acord amb tot el que diu, però sí en algu­nes coses. Per exem­ple, es queixa que hi ha mol­tes pla­nes de publi­ci­tat, que lògica­ment roben espai a les notícies. Valga'm Déu, dirien els de l'empresa, si n'hem per­dut un cin­quanta per cent i cada vegada es fa més difícil fer qua­drar els números. Men­tre tin­guem publi­ci­tat tin­drem diari, Jaume, encara que no s'hi puguin posar totes les notícies que es vol­dria. Cele­bro que li entu­si­asmi Presència, que encara es pot millo­rar i es farà a poc a poc. Pel que fa a arti­cles d'opinió, cer­ta­ment que no hi ha els matei­xos que temps enrere, però ni millors ni pit­jors, sinó dife­rents. Hi juguen mol­tes cir­cumstàncies i es pro­cura que hi hagi molta vari­e­tat, cosa que enri­queix el pro­ducte.

En una cosa, Jaume, no puc estar d'acord. Em dius que en l'Agenda del Pagès es reco­ma­nen pro­duc­tes químics que poden mal­me­tre la salut: pes­ti­ci­des, her­bi­ci­des... Sóc un usu­ari empe­dreït de l'Agenda i puc dir que m'és molt útil. La gent que la fa des d'una bona colla d'anys són per­so­nes que esti­men el camp i llui­ten per tal que els humans men­gem cada vegada pro­duc­tes més sans. Tinc un hort que pro­curo que sigui al màxim d'ecològic. Tot natu­ral; però reco­nec que hi ha pro­duc­tes que no són nocius. Cal dis­tin­gir-los molt bé. Jaume, mira-ho amb calma i veuràs que el que reco­ma­nen no és nociu. O almenys així ho crec.