Cap estat europeu

Si parla Obi­ols escol­tem què diu. I Obi­ols va par­lar (Els matins de TV3) la set­mana pas­sada i va dir que “el pro­blema seria tro­bar un estat mem­bre de la UE que estigués a favor de l'entrada d'un estat inde­pen­dent”. Que Obi­ols no és inde­pen­den­tista és cosa sabuda, ho poden recor­dar per­fec­ta­ment els coe­ta­nis que el van conèixer en la dècada entre mit­jan anys vui­tanta i mit­jan anys noranta, quan es va enfron­tar i per­dre elec­to­ral­ment amb Pujol fins a tres vega­des con­se­cu­ti­ves (1984, 1988 i 1992). Per cert, ales­ho­res Pujol tam­poc era inde­pen­den­tista, sinó només naci­o­na­lista. I Obi­ols, ales­ho­res, no era ni naci­o­na­lista, era sim­ple­ment cata­la­nista. Cal recor­dar d'on venim per a ima­gi­nar cap a on anem. I també cal recor­dar una sentència memo­ra­ble d'Obi­ols, pro­ba­ble­ment ama­gada en els lli­bres de memòries: “L'inde­pen­den­tisme és fruit del fracàs esco­lar.”

L'euro­di­pu­tat Obi­ols, amb tres legis­la­tu­res a les espat­lles (des del 1999 fins a l'actu­a­li­tat) ha pas­sat per TV3 a dir-nos que cap estat mem­bre de la UE esta­ria a favor d'un even­tual nou estat inde­pen­dent (Cata­lu­nya o el que sigui). El que no ens ha dit és si ell, durant els últims dotze anys al Par­la­ment Euro­peu, ha tre­ba­llat perquè els estats hi esti­guin a favor o en con­tra. Però hem de pen­sar-nos que no hi ha fet res a favor, ja que, si no, ens hau­ria dit: “Ho he inten­tat, però no me n'he sor­tit.” Vaja, que el més honest fóra que Obi­ols hagués dit a TV3: “Cap estat euro­peu està a favor de l'entrada d'un estat inde­pen­dent. I jo tam­poc.” Així, tin­dria sen­tit recor­dar la notícia publi­cada a El Punt Avui (21/1/13): “El soci­a­lista Rai­mon Obi­ols és l'euro­di­pu­tat català que menys par­ti­cipa.” És a dir, que dei­xant les coses com estan, ja li ser­veix; un autèntic prin­cipi bàsic de les esquer­res, implícita­ment sos­tin­gut per un polític que passa per pertànyer a l'ala més cata­la­nista del PSC.

A banda de la bio­gra­fia, impla­ca­ble, a Obi­ols se li ha de reconèixer que sem­pre ha estat un gran ana­lista. I no hi ha dubte que aquesta vegada ha dis­po­sat de tot el temps des de començament de mil·lenni per a fer tre­ball de camp en les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. I després ha emès el diagnòstic. Si ens hem de fixar en l'encert diagnòstic d'Obi­ols (sem­pre refu­tat pel poble quan era cap de llista pel PSC al Par­la­ment de Cata­lu­nya), segur que hem de con­fiar en Europa, que no vol dir fiar-nos-en. La feina de convèncer els estats mem­bres està per fer i l'haurà de fer algú. Algú altre que Obi­ols, vaja.