Opinió

I ARA QUÈ, URBANITA?

La solitud és cosa de tots

Fa anys vaig sentir durant una conferència la frase de Rilke que resum les relacions sentimentals: “En un bon matrimoni ens convertim en amants guardians de la soledat de l'altre.” Dorothy Parker va signar un dels seus contes amb un títol ben esclaridor: La solitud de les parelles. La idea és l'essència del que havia experimentat durant anys: la incomunicació, la hipocresia, el deliri i aquesta multiplicació de la soledat que implica el matrimoni.

En un parella, la sensació de solitud no és multiplica per dos, sinó per cinc. No obstant això, el record d'un diumenge a la tarda està condensat en la imatge d'un cel vermell enmig d'un dies ventosos primaverals. Recordo que quan era un nen i ens enfilàvem a la muntanya Pelada –no teníem pilota per jugar al futbol–, la soledat tenia un regust carregat d'un aiguardent poc destil·lat. La sensació era aleshores diferent, com un sinònim de llibertat, a diferència de l'esclavatge que comporta la parella quan s'avorreix i declina.

Potser és l'avorriment la prova fefaent que alguna cosa no funciona, o potser és la normalitat que s'instal·la com el final de la ressaca de la felicitat. No ho sé perquè sempre m'he vist més a prop de l'abisme de l'excés que de la insatisfacció. De seguida vaig descobrir que una pedra, una pilota o un paper em duien a la plenitud. Altres han de viatjar a la Patagònia per sentir-se realitzats. Jo no em mouria del meu barri, malgrat el desgavell urbanístic.

En qualsevol cas, la soledat té mal cartell. Serveix per culpabilitzar els altres, per autoflagel·lar-se i s'interpreta com una degeneració de l'individualisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.