Controls al paradís

No es pot dir que Suïssa sigui el país més popular del món. Malgrat la pau que gaudeix des de fa més de dos segles gràcies a la seva política d'estricta neutralitat, malgrat el seu alt nivell econòmic, Suïssa té la imatge d'una societat immobilista, una imatge que no millora amb el fet que sigui un paradís fiscal i que els seus bancs –protegits pel secret– serveixin de refugi per a les rapinyes de tots els cleptòcrates del món, així com de múltiples pocavergonyes de menor entitat.

Tanmateix, Suïssa és una sòlida democràcia, i això té avantatges. Qualsevol ciutadà que reculli 100.000 signatures pot fer votar la iniciativa que vulgui, que si obté el vot de la majoria esdevé llei i vincula tot l'Estat. Això és el que va fer Thomas Widmer, un petit empresari arruïnat per la fallida de la companyia Swissair i indignat perquè el cap d'aquesta línia aèria (una antiga icona de la solidesa empresarial suïssa) havia rebut 10 milions d'euros d'indemnització per uns quants mesos de gestió incompetent.

La iniciativa Widmer va ser aprovada pel 67% dels suïssos i va guanyar a tots els 26 cantons de la Confederació Helvètica. Una victòria sense precedents que estableix límits a les primes i indemnitzacions que obtenen els executius de grans empreses. La indignació pública havia augmentat amb la revelació de la indemnització al cap de la multinacional farmacèutica Novartis, que ja era el directiu més ben pagat del país, que havia de rebre 60 milions d'euros només per no anar-se'n a la competència. Finalment, el cap de Novartis va renunciar a aquest “paracaigudes d'or”, que és com s'anomenen aquestes indemnitzacions. El que és important, però, és que Suïssa, tot i ser un paradís fiscal, ha posat fre als abusos salarials dels seus alts executius.