Paisatge luxemburguès des d'una estació del segle XIX

M'imagino, sense cap prova, que el 4 d'octubre de 1859 feia sol a la ciutat de Luxemburg. Un sol una mica tremolenc, que potser no inundava la ciutat però que pintava les parets amb el groc pàl·lid dels dijous de tardor que tant delegen les ciutats enfebrades. Aquell dia sortia el primer tren, el primer tren del país, motiu comprensible de febre general. Va marxar de l'estació rutilant de Luxemburg, capital del Gran Ducat homònim, fins a la modesta però honorable ciutat francesa de Thionville, trenta-set quilòmetres més al sud. En aquells anys, les poblacions d'aquestes dues ciutats parlaven formes dialectals de la mateixa llengua germànica, coneguda avui com a luxemburguès d'un costat de la frontera, i com a fràncic mosel·là de l'altre. I en aquest altre costat, successivament francès i alemany segons les vicissituds històriques, en aquest inici de segle XXI pràcticament ja ha deixat d'existir... Aquell dia de 1859, la població sencera de la ciutat devia haver intentat aplegar-se al voltant de l'estació i al llarg dels rails, amb el gran duc i la minúscula però panxacontent aristocràcia nacional al darrere. I vinga discursos, músiques amb moltes trompetes i molts tambors, banderes, clams patriòtics i emocions.

Un dels moments més esperats de la diada era l'estrena d'una cançó escrita i composta pel poeta luxemburguès de més prestigi del moment, Michel Lentz, el qual no va decebre les expectatives. Intitulada Feierwon –literalment carro de foc– aquesta composició en luxemburguès podia semblar simplement allò que havia de ser: un himne a la modernitat tecnològica al servei d'un país. En realitat, era una exaltació de l'esperit d'independència del Luxemburg. Un esperit certament necessari per resistir els veïns francès, alemany i belga i que va ser resumit en un vers: «Mir wölle bleiwe wat mir sin», és a dir: «Volem romandre allò que som.» Aquest vers va marcar tant els esperits que la van pintar sota el balcó d'una casa del carrer de la Llotja de la capital i que, sobretot, va esdevenir aviat el lema oficial del Gran Ducat.

És clar que, lingüísticament parlant, els luxemburguesos van trigar bastant a posar en pràctica aquest lema, ja que van esperar el 1984 per declarar el luxemburguès «llengua nacional» del país i fer-la oficial a costat del francès i de l'alemany. De fet, la població autòctona del Luxemburg sol ser trilingüe sense escarafalls i semblava que aquesta tranquil·la convivència lingüística podia durar sempre. Com sovint, però, les mesures de protecció d'una llengua pròpia però de poc prestigi cultural no van arribar sinó quan ja es va detectar una pèrdua important de presència efectiva. Avui, les enquestes d'usos lingüístics diuen que menys de la meitat dels infants del país parlen luxemburguès a casa. I això, en un país de mig milió d'habitants, no deixa de ser un mal auguri per al futur global de la llengua, encara que es parli una mica a totes les franges exteriors del país, tant a Bèlgica com a Alemanya i a França. Per nacional que sigui, una llengua demogràficament modesta no pot sobreviure si no és assumida no només en la quotidianitat de la població sinó en la vida pública i en tots els engranatges de l'Estat: el luxemburguès és una llengua gairebé absent de la premsa escrita i si no fa part del grup nombrós de llengües oficials de la Unió Europea, és perquè l'Estat luxemburguès mai no ha pensat que fos útil demanar-ho. Per salvar una llengua, no n'hi ha prou amb discursos inaugurals, per patriòtics que siguin.