No pas l'àzeri ni tampoc la censura

El 1875 naixia a Baku, la capital de l'Azerbaidjan, un setmanari batejat Akinchi –El Llaurador–, el primer periòdic en llengua àzeri de la història. En aquell temps, l'Azerbaidjan era part integrant de l'imperi rus, però les elits culturals tendien a mirar més aviat cap a Turquia –l'àzeri és una llengua de la família del turc– i cap a Pèrsia –que encara no s'anomenava Iran– i solien menysprear la llengua autòctona. El creador d'aquest diari, Hasan Bey Zardabi, un modest professor de secundària, tenia una idea diferent de la cultura del seu país i és avui considerat un dels pares de la modernitat àzeri. Per tal d'escapar a la censura del tsar, va donar a la revista un toc tècnic, de full informatiu agrícola, i de fet una gran quantitat d'articles tractaven d'agricultura, però també de biologia i medicina. Amb aquests articles, però, aconseguia atreure l'atenció dels lectors cap a una necessària modernització del país, i també de la llengua.

Des del 1875 fins ara, l'àzeri s'haurà escrit successivament amb tres alfabets: àrab, ciríl·lic i llatí. I, al segle XIX, era una llengua arcaïtzant, farcida d'influències perses i turques, sobretot en el parlar de les capes més altes de la societat. Hasan Bey Zadarbi va inventar un model de llengua escrita proper a la llengua dels pagesos, que era menys permeable als estrangerismes. Amb aquesta decisió, de primera importància en la història futura de la seva llengua, Zadarbi també va cavar la tomba de la seva revista, que no va aguantar més de dos anys. Els possibles lectors cultes rebutjaven un model de llengua massa popular –«vulgar», devien dir– i els possibles lectors no cultes que haurien pogut identificar-se a la llengua emprada... no sabien llegir. Les autoritats imperials, a més, consideraven aquest setmanari com a «políticament poc fiable» i van acabar fent saber aquesta opinió a Zadarbi obligant-lo a exiliar-se al seu poblet nadiu. Obsedit per l'educació i la modernització del seu país, va aconseguir tornar a la premsa escrita uns anys més tard, com a simple periodista.

Avui, després de la independència obtinguda el 1991, l'Azerbaidjan, amb els seus nou milions d'habitants, és un país més modern del que podria fer pensar la guerra que el va oposar a Armènia als anys noranta. És un dels primers països musulmans a haver arribat a un cent per cent d'alfabetització i, avui, la llengua àzeri és plenament normalitzada i usada a tot el país. Excepte, és clar, per aquells que pensen que és preferible no arriscar-se a publicar a l'Azerbaidjan mateix, ja que el sistema polític àzeri és allò que s'anomena púdicament una «democràcia autoritària», a més a més hereditària, en el qual el poder efectiu es troba en mans del president de la República, Ilham Aliev, fill del president precedent, Heydar Aliev. Així doncs, la manca evident de respecte d'alguns drets humans bàsics, com ara el dret d'expressió, incita certs autors àzeris a publicar fora de les fronteres. És el cas d'un dels escriptors més famosos al seu país, Akram Aïlisli, que va publicar fa pocs mesos la seva darrera novel·la, Somnis de pedra, a Moscou. Una precaució que no haurà estat suficient per evitar l'oprobi general i la persecució judicial. Arreu del país s'han organitzat cremacions dels seus llibres i el cap d'un partit aliat del govern ha promès diners a qui li aplicaria un antic càstig turc: tallar-li una orella. L'imperdonable crim d'Akram Aïlisli és d'haver intentar empènyer el seu país cap a una nova modernitat, amb una novel·la que retrata l'Armènia veïna com un país amb el qual, necessàriament, caldrà fer la pau.