Cuirassa

Nor­mal­ment defu­gia enfron­tar-se als pro­ble­mes, i aquesta vegada havia actuat de la mateixa manera. Al prin­cipi va anar fent com aquell qui res. Ben aviat, però, van aparèixer un munt de símpto­mes que agreu­ja­ven el pri­mer diagnòstic: no tro­bava la satis­facció. En res i amb res. Ho comen­tava amb els amics, i la majo­ria li deien que el pro­blema era que hi donava massa vol­tes, que tot­hom passa eta­pes com aquesta però que se superen. T'escol­tes massa, li deia la majo­ria. Men­tres­tant, les raons del seu mal humor crei­xien de manera des­a­fo­rada i cada vegada eren més tri­vi­als. La seva intran­sigència s'anava accen­tu­ant cada vegada més. No ente­nia què li pas­sava, i li començava a fer por. Fins que un dia un amic li va dir el que tot bon manual auto­a­juda diu: la clau és la passió i la il·lusió. No era la pri­mera vegada que sen­tia dir-ho, però va ser en aquell moment que alguna cosa a dins seu va fer clic. I va rebo­bi­nar. Poruc i des­cre­gut, ja de petit havia dedi­cat tots els seus esforços a esqui­var els ris­cos i a reduir al màxim l'impacte dels que fos­sin ine­vi­ta­bles. Centímetre a centímetre, dia a dia, havia tei­xit obses­si­va­ment una cui­rassa per pro­te­gir-se del que el pogués danyar, tant que no s'havia ado­nat que tam­poc no dei­xa­ria entrar el que el podia bene­fi­ciar. Havia dedi­cat tan­tes ener­gies a pre­ser­var, que no en que­da­ven per dis­fru­tar.

Lla­vors li va venir al cap un record llunyà: l'expressió d'infi­nita tris­tesa de la seva mare en com­pro­var que les arnes li havien malmès aquell ves­tit preciós, el que tenia guar­dat a l'armari per a una ocasió espe­cial que mai no es va pre­sen­tar. Tot just ara veia clar que no plo­rava pel ves­tit, sinó per una vida esmorteïda per la falta d'il·lusió. Com a home­natge a ella, eixu­gant-se un parell de llàgri­mes, va deci­dir que ja era hora de tirar a terra les mura­lles i treure a pas­se­jar el seu cor­cat i ate­mo­rit cor.