Escenari 2013: prou fosc

Sí, com és sabut, encara pinten bastos per enguany, pel que l'escenari econòmic és ben gris per no dir que negre. Aquí aniré de fora cap endins: l'espai europeu suposa quasi 2/3 de les exportacions espanyoles i catalanes, i també en el turisme. I al mercat interior espanyol hi va encara cap a un 30% del producte català (també hi comprem força; el 2010, més del que hi vam vendre), a banda de la nostra dependència dels criteris i de tantes polítiques econòmiques centrals.

L'economia europea pinta estancada i inclús en declivi per tot l'any. De fet es por parlar d'una nova recessió, després de la del 2009, que pot afectar el conjunt de la zona euro, amb augment de l'atur cap al 12-13%, amb França o Itàlia en davallada o Alemanya tan sols salvant-se justet per la seva força exportadora a fora d'aquesta àrea, per la qual les previsions de creixement conjunt no passen del 0,4% i per la contribució alemanya.

És la zona més malalta de l'escenari mundial i això preocupa el Fons Monetari Internacional i els EUA. Però tot sembla indicar que el criteri prioritari d'austeritat pública (consolidació fiscal) seguirà imposant-se, diuen que com a mínim fins després que la senyora Merkel guanyi, a la tardor, les seves eleccions. Mentrestant i fins ara els gestos per a l'estímul han estat minsos, per no dir mediàtics o merament eufemístics: “Cal seguir amb el rigor però afegint algun estímul per al creixement i l'ocupació.” Però el Pacte pel Creixement promogut ja fa un any sobretot per la França d'Hollande, Itàlia i Espanya no ha tingut fins ara efectivitat.

Darrerament es registra un cert moviment a favor de donar més temps per al compliment de la disciplina del dèficit pressupostari, el que podria tenir algun efecte positiu sobre el 2014. Es detecta que en aquesta possible flexió estan pesant, raonablement, les alarmes derivants de les protestes socials.

L'economia espanyola fa cinc trimestres que està en recessió-davallada del producte –des del gener del 2012–. La perspectiva per enguany és d'una nova pèrdua d'entre l'1,5 i l'1,8%, el que no lliga amb repunts positius dins l'any; des de finals del 2008 s'haurà encongit uns 8 punts, i no sé si és consol que Grècia ho hagi fet amb més de 20 o Portugal amb més de 15. I ja que no es pot contemplar creació neta d'ocupació per sota com a mínim d'un pols de creixement del 2-2,5%, no ens pot estranyar que les previsions més optimistes donin un augment de l'atur enguany de mig milió de persones més.

Però hi ha en joc un factor estratègic ben negatiu, el del comportament de la inversió –béns d'equip, instal·lacions, nous productes– ben condicionant de la creació de llocs de treball. Recorden allò que l'entrada del PP implicaria una nova confiança? Doncs de moment, res de res, ja que la inversió productiva ja fa cinc trimestres que està en reculada del 5 al 7% (any a any) i no es preveu que es reanimi en els propers mesos. És clar que juga aquí la dificultat de finançament des d'una banca escaldada per l'alta morositat, però és que, a més, hi ha la lògica que el nivell d'utilització de la capacitat productiva ja instal·lada en la indústria se situa tan sols en un 70%, baixant (en etapes de bonança arriba al 85% amb dinàmiques positives de la inversió amb taxes de fins al 15%).

El govern econòmic central ha emfatitzat molt en els darrers dies un cert equilibri en les relacions econòmiques externes, sobretot en la balança corrent i comercial. Però de les xifres resulta que aquest fet deriva en bona mesura d'una intensa reducció de les importacions resultant de l'atonia d'activitat i inversió interiors (béns d'equip, matèries primeres, productes intermedis i components…)

La previsió pel 2014 és tan sols lleugerament positiva, amb un 0,8% d'augment del PIB, del tot insuficient per veure alguna cosa sensible quant a l'ocupació (una altra promesa electoral del PP, potser la central). Si s'aconsegueix a Brussel·les una flexibilització del criteri de dèficit, podria reduir l'impacte recessiu del sector públic. Però, en tot cas, contemplant el cicle electoral del PP li vindrà ben justet per poder ensenyar, al final del seu mandat, fruits clars dels sacrificis.

I a casa nostra, en l'economia catalana? No gaire diferent: alguns estimen que la indústria exportadora i la seva inversió potser per reptes tecnològics pot tenir més pols positiu. I si s'aconsegueix també una certa flexibilització quant al criteri de dèficit de la Generalitat, el seu influx depressiu en l'ocupació, activitat i obres públiques pot afluixar-se. Ho sento, però encara pinten bastos.