Un jesuïta franciscà

Tot indica que aquesta vegada l'Espe­rit Sant l'ha encer­tat, diri­gint amb habi­li­tat els sen­ti­ments dels cent quinze elec­tors tan­cats a la Cape­lla Six­tina. Sem­bla­ria celes­tial si no fos quasi públic –era abans de tan­car-se en con­clave– que a Santa Maria Mag­gi­ore un car­de­nal ara­gonès aplegà les volun­tats de nord-ame­ri­cans, fran­cis­cans i jesuïtes per deci­dir un can­di­dat de pes. Les abran­da­des raons dels fra­res menors –Hum­mes, Amigo, O'Malley i fins l'ancià no elec­tor Arns–, la tena­ci­tat de San­tos Abril i el record de la renúncia jesuítica al con­clave del 2005 (una cin­quan­tena dels actu­als elec­tors en foren tes­ti­mo­nis direc­tes) con­ver­tien Ber­go­glio en el tapat d'una elecció molt tre­ba­llada. Men­tres­tant, vati­canòlegs i vati­ca­nis­tes mira­ven cap a un altre cantó, igno­rants que era a la basílica Mag­gi­ore on s'estava fent el futur papa. Des­mun­tada la can­di­da­tura dels diplomàtics (Sche­rer) i fra­cas­sada la pri­mera opció ita­li­ana (Scola), l'àmplia majo­ria del Col·legi con­fluí en la figura d'aquell arque­bisbe vin­gut d'un racó de món. La ter­cera fumata era blanca com la neu.

Al cap­ves­pre del prop­pas­sat dime­cres 13 la gent atenta a la xeme­neia vati­cana començà a pen­sar que alguna cosa pas­sava: el fum tri­gava més del que hau­ria de ser habi­tual. Una gavina blanca repo­sava llar­ga­ment al cim del fume­ral, com a anunci d'una espe­rada notícia. Després, el fum es con­fo­nia amb el drin­gar de les cam­pa­nes; la cin­quena elecció era posi­tiva. Hi havia nou papa. En la il·lumi­nada lògia de Sant Pere es pro­cla­mava la nova i la nove­tat anava acom­pa­nyada de la gran sor­presa: un papa que tri­ava el nom de Fran­cesc i que es con­fes­sava humil entre els humils. He de reconèixer que, en la pri­mera impressió, em va sem­blar des­co­brir una reen­car­nació del bon papa Joan XXIII. Tal­ment, tots els ele­ments eren sor­pre­nents: d'un racó de món, d'edu­cació jesuítica, d'espe­rit fran­ciscà, d'estètica ron­ca­lli­ana... una bar­reja que pot esde­ve­nir explo­siva en la recerca d'una Església evangèlica.

Fora­gi­tats de males mane­res pel papa Wojtyla, que obligà el malalt Pedro Arrupe a age­no­llar-se davant seu, els jesuïtes segui­ren defen­sant amb la seva sang el tes­ti­moni evangèlic, men­tre Mar­tini nego­ci­ava amb Rat­zin­ger la reforma ins­ti­tu­ci­o­nal. Benet XVI ho intentà i, quan perdé la força, pot­ser es con­ver­tia, de manera silen­ci­osa, en el gran elec­tor d'un papa profètic. Dos dels ordes reli­gi­o­sos més con­so­li­dats i, a la vegada, més dis­pars, con­fluïen en un desig comú de cer­car qui pogués encapçalar un canvi pro­fund en la ins­ti­tució ecle­sial. La savi­esa jesuítica i la humi­li­tat fran­cis­cana sabien que calia fre­nar la pos­si­bi­li­tat d'un papa diplomàtic, que un papa pas­tor ja havia fet tard i que ara calia un papa profètic. Pel que s'ha vist i pel que sem­bla, Fran­cesc pot encapçalar un papat que giri en aquest sen­tit i sigui capaç de gene­rar mol­tes sor­pre­ses.

Amb menys de deu dies el papa Fran­cesc ha ori­gi­nat tan­tes anècdo­tes com molts altres papes en tot un pon­ti­fi­cat. I totes en una direcció encer­tada. El canvi d'estil és evi­dent, però tot indica que comença una revo­lució que no es limi­tarà a la sim­ple llista anecdòtica. Cada paraula del nou bisbe de Roma sem­bla per­se­guir una fina­li­tat catequètica. Res és gratuït. I no és estrany que la pre­si­denta argen­tina quedés boca­ba­dada quan el papa Fran­cesc li féu dos petons –“mai no hau­ria pen­sat que un papa m'arri­ba­ria a fer dos petons a les gal­tes”, digué Cris­tina Fernández– i, enmig de la sor­presa, encara hi afegí: “Bé, després que­dem per pren­dre'ns uns mates.” El papa dels humils pot donar el cop de timó que la cris­ti­an­dat neces­sita.