Ha arribat la primavera

Aquesta set­mana ha arri­bat la pri­ma­vera. Ens feia molta falta. I, com altres anys, els que vivim a ciu­tat ho hem sabut per El Corte Inglés, que ha fet un anunci amb tres dones guapíssi­mes en un entorn cam­pe­rol men­tre sona Dream a Little Dream of Me i tot queda banyat amb una llum dau­rada. Els que viuen a prop de la natura hau­ran detec­tat l'arri­bada de la pri­ma­vera des de fa set­ma­nes, en dese­nes de petits detalls que jo des­co­nec des de la meva ignorància urba­nita. Com cada any, em torno a pre­gun­tar si no és un error greu renun­ciar a l'espec­ta­cle més gran de la terra. Això que fem de viure pen­dents “del que passa”, com si el que passa ho haguéssim de tro­bar a les por­ta­des dels dia­ris, als TN o a Twit­ter. Va ser tren­ding topic l'arri­bada de la pri­ma­vera, aquest dime­cres? Si viviu a ciu­tat i l'entrada de la nova estació us ha pro­vo­cat un atac sob­tat d'angoixa, heu de saber que, si t'ho pro­po­ses, també pots tro­bar senyals de pri­ma­vera entre els blocs de pisos i els auto­bu­sos. Els soferts arbres de ciu­tat –els pla­ta­ners, els lle­do­ners, les acàcies– comen­cen a treure fulles d'un verd intens, l'aire s'omple de pol·len i, de tant en tant, una taca de color magenta esquitxa el gris domi­nant: són els arbres de Judes, també cone­guts com l'arbre de l'amor perquè les fulles tenen forma de cor. Les ciu­tats més afor­tu­na­des han omplert algun car­rer de xicran­des i tot és de color lila. Les pre­go­ne­res de la pri­ma­vera, les ore­ne­tes, també arri­ben a ciu­tat –pot­ser no a la gran metròpoli, però sí a les ciu­tats mit­ja­nes–, i si teniu la sort de viure a prop del mar, també tin­dreu notícia del canvi esta­ci­o­nal pels xis­cles dels gavi­ans. I si, per desgràcia, no teniu a prop pla­ta­ners que rebro­tin, ni arbres de judes flo­rits, ni ore­ne­tes bus­cant niu, hi ha un detec­tor pri­ma­ve­ral que no falla: obser­veu aten­ta­ment els vos­tres ado­les­cents o els que tin­gueu a prop. Serà fàcil detec­tar el seu estat d'ànim fluc­tu­ant –ara exal­tat, ara depri­mit–, la colo­ració a les gal­tes, l'impuls vital irre­fre­na­ble. Es miren més i amb més des­ver­go­nyi­ment, es toquen, riuen i plo­ren. Pot­ser els enxam­peu lle­gint poe­sia! “Avui la pri­ma­vera se m'ha fet tota meva/ com una cri­a­tura: dóna més que no rep./ Ha pres a mà les reg­nes del meu cor, i l'estrep,/ i des­nua amb pols ferm la tris­tor que s'agleva.” Ho escri­via Maria Mercè Marçal.