Diàleg i fermesa

La reunió del Consell de Política Fiscal i Financera de dijous passat va ser una altra mostra de fins a quin punt l'autogovern és una ficció. Certa premsa manifestava ahir la seva satisfacció per la voluntat manifestada pel ministre Montoro de flexibilitzar el sostre de dèficit de les comunitats si la Unió Europea fa el mateix amb Espanya. Patètic. Catalunya és una minyona que demana als senyors que la deixin tornar una estona més tard els dijous. No pintem res, no decidim res. Com a molt, podem pidolar als amos una mica de flexibilitat per tornar a casa una hora més tard cada dijous.

Paral·lelament, hi ha una certa pressió mediàtica impulsada per les elits que resisteixen el canvi que empeny des de la base de la piràmide, en el sentit de situar el procés sobiranista en el terreny del diàleg entre Barcelona i Madrid. Evidentment, el diàleg ha de presidir cada pas del procés inexorable cap a la independència. El suport i reconeixement internacionals aniran lligats al fet d'haver esgotat totes les vies de diàleg. Tot i això, cal tenir molt clar quins aspectes són renunciables, quins es poden postergar o modificar i quins són innegociables. I, sobretot, tenir clar quin escenari ens espera si marxem i quin escenari ens espera si ens quedem a Espanya.

Els acadèmics del Col·lectiu Wilson van deixar-ho clar com l'aigua al Cercle d'Economia —una entitat que fins fa no gaire encara era el Círculo— davant la cara de pòquer de membres de la casta governant, com ara Josep Piqué o Salvador Alemany. Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació —per exemple— i saltar del lloc 29è al 6è en el rànquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els impostos i així reactivar l'economia productiva.

Diàleg sí, però amb la fermesa de la raó.