Racons discutibles

La carta de l'exas­ses­sor d'UDC de la Dipu­tació de Girona, Fidel Rincón, demo­li­dora per algu­nes de les seves acu­sa­ci­ons i, fins tot, per les qüesti­ons morals que se'n podrien deri­var –i que ja en par­la­rem– ha aca­bat per des­ta­par la caixa dels trons o, si més no, posar a debat, el puti­feri que poden arri­bar a ser els par­tits i, encara més, la vida labo­ral dels asses­sors; aquests, per aquells que no hi heu pen­sat, són uns càrrecs posats a dit pels par­tits que s'orga­nit­zen al vol­tant de les admi­nis­tra­ci­ons, pagant en aquest cas els admi­nis­trats; és a dir, i per ser clars: vostè i jo –i alerta, estem par­lant de sous de 2.700 euros, poca broma, i aquesta és la mit­jana, n'hi ha de més alts–. En tot cas, dei­xem clar que aquest és el seu marc, i més que dis­cu­ti­ble, perquè estem par­lant de finançament de par­tits a través de les ins­ti­tu­ci­ons. Cal dir que la feina que fan molts d'ells pel par­tit i no per allò que han d'asses­so­rar és de pri­mer ordre; d'altres, i això també és ben cert, cal­dria que, cada matí, es mires­sin al mirall amb un esguard sin­cer i es plan­te­ges­sin en què s'han aca­bat con­ver­tint. Però bé, d'alguna cosa s'ha de viure. I, com podem veure dar­re­ra­ment, fins i tot en tertúlies tele­vi­si­ves reha­bi­li­ten vells i dis­cu­ti­bles polítics. Tota obra d'art, ja saben, s'acaba reva­lo­rant.

Tor­nant a Fidel Ricón, aquest veterà polític, expro­fes­sor d'El Collell, escrip­tor i dra­ma­turg, es mos­trava dol­gut perquè l'han fet fora després de més d'una dècada d'asses­sor i quan li fal­tava un any i mig per la jubi­lació; creu que se li ha fet pagar par­ti­ci­par en l'escan­dalós melo­drama Tor­ra­madé-Ama­dor i que, a més, se'l rebutja adduint que ja no té el per­fil. El que l'ha encès, reco­ne­gut per ell mateix, és que se li hagi dit a la cara que ja havia fet atots per ser­vir el par­tit. Que els joves que pugen, màsters en xar­xes soci­als, ja no els cal emple­nar auto­cars als mítings d'anda­lu­sos figue­rencs. I això, i que t'ho diguin a la cara, és dur i molt i, per cert, ens pot pas­sar a tots i més amb els temps que cor­ren. Però, és clar, a la resta se'ns aco­mi­ada ja sigui amb un ERO o amb tru­cada de recur­sos humans.

Aquí, i en el cas Fidel Rincón, es poden fer diver­ses lec­tu­res: una de rela­ci­o­nada amb el ser­vei a un par­tit, i tot allò d'entre­gar la teva sang, la vida, les hores i l'honor –fent coses poc hono­ra­bles si cal?– perquè després t'arra­co­nin –perdó per la broma fàcil–. L'altra és bas­tir un pro­jecte de vida, és a dir, fona­men­tat amb una nòmina, al vol­tant d'una cadira política, que cal dir que et deixa el par­tit en con­fiança. I l'altra, i aquí és on pot­ser ve la part més moral, és aque­lla que com que m'heu fet fora, amb raó o sense, ara esbom­baré coses que he aju­dat supo­sa­da­ment a tapar. Tot molt explo­siu, com es veu. Fidel Rincón ha estat sacri­fi­cat, a un any i mig de la seva jubi­lació, sense ni que el seu gran ava­la­dor Edu­ard Ber­loso, sem­bla, hagi pogut sal­var-lo de la crema. Ha estat sacri­fi­cat per Joan Cañada, pre­si­dent de la Inter­co­mar­cal i Montse Sur­roca, vice­pre­si­denta, cirurgià i infer­mera res­pec­ti­va­ment, que han apro­fi­tat per fer una pro­funda inter­venció en l'estruc­tura d'UDC, apos­tant per per­fils més joves. Els efec­tes del cas Tor­ra­madé-Ama­dor, com és veu, són devas­ta­dors; amb mol­tes peces sacri­fi­ca­des, i no ja a nivell polític, que mireu, sinó a títol més per­so­nal, i això sem­pre és dur.