Banquers, polítics i auditors

Les tres acti­vi­tats pro­fes­si­o­nals més peri­llo­ses a casa nos­tra són la dels ban­quers, els polítics i els audi­tors. Pot­ser hi podríem afe­gir la dels espe­ci­a­lis­tes en explo­sius. No par­laré del perill dels polítics, perquè no em per­toca, i perquè és prou evi­dent que si tenen poder estan obli­gats a un joc d'equi­li­bris, que pot ser malentès. I par­laré poc dels audi­tors als quals he fet sovint referència: un balanç els pot explo­tar a les mans, si baden, com si fos una bomba de rellot­ge­ria. Pot­ser toca par­lar de la peri­llo­si­tat dels ban­quers: dels que estan a dalt de tot i dels que estan al mig, com els direc­tors d'ofi­ci­nes.

El diari econòmic Expansión –18 de març– informa que hi ha 88 ban­quers o direc­tius de cai­xes impu­tats a l'estat espa­nyol. I es refe­reix a pro­ce­di­ments penals, que poden supo­sar presó, i no a pro­ce­di­ments civils, que es que­den amb indem­nit­za­ci­ons econòmiques o ser­vi­tuds legals. Els escàndols gros­sos són fora de Cata­lu­nya: a Bankia –Caja Madrid i la Ban­caixa valen­ci­ana–, a la Caixa d'Estal­vis del Medi­ter­rani, al Banc de València i a la Banca Cívica. Les impu­ta­ci­ons són diver­ses: des de fal­se­dat comp­ta­ble en la pre­sen­tació de balanços, fins a l'ator­ga­ment de crèdits de forma irre­gu­lar, que podien supo­sar apro­fi­ta­ment propi. Cata­lu­nya, ara per ara, només hi és pre­sent amb Caixa Penedès per unes més que gene­ro­ses pen­si­ons que s'auto­con­ce­di­ren els alts exe­cu­tius, sense infor­mar-ne al Con­sell d'Admi­nis­tració.

Als Estats Units ja hi ha ban­quers a la presó. Aquí encara no. Allà les acu­sa­ci­ons són d'ope­ra­ci­ons que indi­rec­ta­ment supo­sen un pro­fit per­so­nal. Sovint, aques­tes ope­ra­ci­ons esta­ven lli­ga­des als sobre­sous que es donen a l'alta direcció en el cas d'un aug­ment dels bene­fi­cis o d'una alça en la cotit­zació de l'acció a Borsa. La pro­mesa d'aquests sobre­sous ha por­tat a la direcció a una política que li ha estat bene­fi­ci­osa a curt ter­mini, men­tre que a mig i llarg ter­mini ha estat des­as­trosa per al banc.

Queda pen­dent el tema de les pre­fe­rents, que afecta sobre­tot a algu­nes cai­xes ban­ca­rit­za­des, cata­la­nes i no cata­la­nes. Caixa Bank ja ho va resol­dre i, a més, es tracta d'una enti­tat que no ha tin­gut mai pèrdues. Les pre­fe­rents dei­xen de donar un ren­di­ment a l'inver­sor quan la soci­e­tat emis­sora té pèrdues, el seu valor en el mer­cat cau de cop i la seva liqui­di­tat és mínima. En relació a les pre­fe­rents vol­dria al·ludir al difícil paper dels direc­tors d'ofi­ci­nes o dels comer­ci­als de les cai­xes, que van rebre l'ordre de col·locar-les entre els cli­ents estal­vi­a­dors, van obeir el seu supe­rior jeràrquic i ara es tro­ben amb unes per­so­nes que se sen­ten esta­fa­des.

Quan par­lem de ban­quers pen­sem en els alts exe­cu­tius als quals em refe­ria abans, però aquells són poques dot­ze­nes, men­tre els direc­tors d'ofi­ci­nes són uns quants cen­te­nars. Podien rebel·lar-se con­tra una ordre clara? Havien d'expli­car als cli­ents la lle­tra petita o infor­mar que la caixa tenia pro­ble­mes?