Ballem?

He anat a com­prar a un gran super­mer­cat, situat a un barri mitjà d'una ciu­tat tre­ba­lla­dora. No hi havia gaire gent. M'ha sem­blat, també, que els pres­tat­ges no aca­ba­ven d'estar plens, que a les neve­res no hi havia tantíssima vari­e­tat de pro­duc­tes làctics com abans. Tot ple­gat ofe­ria una imatge una mica desan­ge­lada. He cami­nat pels pas­sa­dis­sos, aga­fant gale­tes, aigua, macar­rons, men­tre pro­cu­rava no dei­xar-me endur per la sen­sació de desànim. Idees que em venien al cap i que m'esforçava a dei­xar pas­sar, com un núvol prim que passa sobre­vo­lant els nos­tres caps: qui hau­ria pogut ima­gi­nar aquests pas­sa­dis­sos buits, aquesta calma inqui­e­tant en un súper, fa només uns anys, quan tot era abun­dor; hi deu haver poca gent perquè és final de mes, i cada vegada hi ha més famílies que quan s'acosta el dia vint ja tre­mo­len; si no hi ha cli­ents, hau­ran de tan­car, si tan­quen que­da­ran una dot­zena més de per­so­nes a l'atur, més famílies que limi­ten des­pe­ses, més súpers buits... Em trobo amb una cone­guda, cre­uem les fra­ses de recurs, ara totes impreg­na­des d'aquest to de resig­nació i d'incer­tesa: com va tot? anar fent com podem, està tot molt com­pli­cat, hau­rem de resis­tir, quin remei. Fins i tot el manat de pas­ta­na­gues que veig al fons del seu carro, d'un taronja llam­pant, sem­blen tris­tes i acla­pa­ra­des... Enfilo el pas­sadís en direcció a la caixa i penso que el vell fil musi­cal faria una mica menys tètric aquest silenci. No hi ha cua, de seguida puc col·locar la meva com­pra a la cinta que camina. La cai­xera és una dona de poc més de trenta anys, pàl·lida, el cabell arris­sat i reco­llit amb una cua, porta ulle­res i em saluda amb un hola tan prim que podria no haver exis­tit mai. El lec­tor de codi de bar­res va sonant, pip, pip. Li dic si m'ho poden por­tar a casa. I tant. Crida un com­pany que ho anirà ficant a les cai­xes. El noi és més jove, du un pírcing a cada ore­lla, un altre al nas, el quart a la bar­beta. Li intu­eixo un tatu­atge al coll. Tot d'una comença a sonar música pels alta­veus. La cai­xera, sense mirar-se el noi, insi­nu­ant només un som­riure, pre­gunta: “¿Ballem?”, pip, pip. Ell som­riu i res­pon: “¿Ya sabes que se ha muerto Bebo Valdés?” Ella fa que no amb el cap: “Ja era molt vell, oi?” El noi: “Sí, pero lo echa­re­mos de menos.” Men­tre pago la com­pra m'adono que l'atmos­fera depri­ment s'ha esfu­mat tot d'una.