El postcanibalisme

La crisi del 2008 segueix movent-se dins una boira espessa, que no és res més que la imatge més contradictòria de la transparència que els ciutadans reclamem cada dia. Hem passat els dos o tres primers anys esperant que una ventada s'emportés la boira i poder així contemplar un panorama nítid. Però la foscor i l'opacitat es mantenen amb senyals de permanència. Les úniques explicacions que se'ns donen és que hem de pagar el càstig –encara que sigui amb misèria i desnonaments– en funció de la nostra condició d'exciutadans pròdigs. Alhora, els nostres governs i els nostres protectors europeus del nord s'han descarat una vegada més –vegeu el cas de les preferents i el cas de Xipre– i apliquen mètodes medievals que ens porten al dret de cuixa. Han passat ja cinc anys i hem pogut adquirir una certa idea de la magnitud de la tragèdia. I ha estat així gràcies als coneixements transmesos per professors i periodistes independents, que ens han proporcionat una opinió. Els governs, impertèrrits, han mantingut la boira al voltant de les responsabilitats de la política –i de les seves flaqueses– davant les pressions dels capitals financers.

La ideologia de la dreta –la financera–, d'una manera més concreta, intenta mantenir amb les seves falses teories l'estrangulació social a fi de recuperar les pèrdues que els bancs van produir amb el seu desori. Van estar jugant a ulls clucs durant més de trenta anys a la ruleta financera i amb diners que no els pertanyien. Els governs, amb tot, han corregut a salvar-los, sota la consigna que es tractava de l'equilibri sistèmic. Quan, en realitat, els bancs i els seus homologats ja havien trencat el sistema molts anys abans, en deixar de fer la seva feina com a bancs de crèdit per convertir els nostres dipòsits en capitals d'especulació, en la gran ruleta de la borsa del neoliberal.

La segona part del drama és que, després de cinc anys de penúries, no hem vist cap rectificació, no hem vist cap altra cosa que la caiguda d'empreses, milions de persones a l'atur engolides pel canibalisme financer. I els nostres joves més preparats –entretinguts en treballs de merda– opten per l'emigració. Els governs, quan es veuen molt amenaçats, anuncien des de les seves torres de defensa que veuen brots verds a l'horitzó…

Personalment, els únics brots verds que veig són els moviments democràtics de base àmplia protagonitzats per les classes mitjanes, que ja no accepten més raons dels qui han plantat els camps de mines que destrueixen sistemàticament el seu futur. Mentrestant, s'ha perdut la discussió i la recerca en la coherència dels projectes, s'ha devaluat la indústria, han bombardejat polítiques fiscals –el Sr. Bush– o han desregulat paisatges protegits per plantar-hi cases inservibles –el Sr. Aznar–. Amb les darreres tècniques de comunicació i el seu prestigi, els economistes americans, seguits a un pam per la banca, van fer empassar als nostres governs occidentals les grans idees del neoliberalisme: l'“eficiència dels mercats”, que sense treballar ens enriquiríem, “ja ens faran la feina els xinesos”.

Les revoltes socials dels joves indignats, en totes les seves variants, juntament amb els moviments assemblearis, encara que puguin tenir una fisonomia més política, estan transversalment impregnats pel malestar de l'abús i per l'extorsió econòmica generalitzada. En aquesta revolta social, de maneres diferents però de semblants actituds ètiques, coincideixen com mai empresaris i joves emprenedors afins a la mentalitat comuna, en el desencís institucional. El seu propòsit, tanmateix, és innovar el seu producte per competir, com és natural. Però el que més sorprèn és el sentiment inèdit de molts grups en relació amb l'interès a favor de cercar valor social a les seves empreses. No ha estat mai la mentalitat empresarial tan impregnada com ara de la seva funció vitalitzadora de la societat. Però el seu entusiasme no és correspost per la banca, que amb els diners que els ciutadans li hem traspassat i que el Banc Europeu li presta a menys de l'1 %, nega el crèdit a l'empresa productiva del país. I els capitals financers segueixen ocupant-se de buscar en qualsevol racó del món inversions que els rendeixin un mínim del 25%, sense cap altra finalitat que aprofitar l'ocasió i fugir-ne quan la bombolla estigui a punt d'explotar.

La rectificació d'aquesta situació només es pot combatre teòricament exercint la democràcia a tots els nivells. Avui s'han multiplicat els mitjans de comunicació i els ciutadans posseïm internet i les xarxes. Amb la denúncia i els arguments es poden combatre intents d'usurpació que en nom de la “llibertat” utilitza el neoliberalisme com a eina per a l'acumulació de capitals. De part de la democràcia, l'únic instrument possible per defensar-se són els estats democràtics, que des de fa uns anys es comporten com a babaus. Però poden deixar de ser-ho si darrere seu hi ha una societat convençuda que els subjectes de la història som els homes i les dones, som nosaltres i els nostres veïns. Encara que hem de pensar que la diversitat dels humans no fa fàcil encaminar-se cap a aquesta unanimitat, i això significa que les ciències socials hauran de treballar durament en la descoberta de les causes, de les xacres socials tan arrelades en els nostres comportaments. Lluita titànica de la comunicació positiva i dels polítics honestos. Empesos, i això és indispensable, pels coneixements i la crítica del poble més democràticament adult. Brots verds que es poden malmetre amb la primera sequera.