Desnonaments

La bata­lla dels des­no­na­ments ha que­dat en mans del Par­tit Popu­lar i de la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca. Els hipo­te­cats con­ven­ci­o­nals –els qui suen cada mes i qui dia passa quota empeny–, els bancs i els altres par­tits no hi tenen lloc. La pugna, doncs, ha que­dat entre extrems. Entre els que ho exi­gei­xen tot –“Pape­les para todos”, deien només fa uns anys– i els que ho rebut­gen tot. Els pri­mers dema­nen que qui no pugui no pagui i que l'Estat els garan­teixi un habi­tatge “social” i els segons repli­quen que cal judi­ci­a­lit­zar cada pro­blema per sepa­rat per veure si hi ha hagut malícia bancària. La bata­lla aca­barà tan mala­ment com ha començat. Els ter­mes d'un acord sen­sat hau­rien de ser un equi­li­bri que no deixés com uns idi­o­tes els qui paguen cada mes i que mirés de no cau­sar més des­tros­ses soci­als. Dins les pos­si­bi­li­tats migra­des de la hisenda pública. Un acord que per­metés que els bancs con­tinuïn donant crèdits hipo­te­ca­ris en con­di­ci­ons sen­sa­tes. Cal un àrbi­tre bo. I si és pos­si­ble, que no sigui el síndic de greu­ges.