Grans actius

A les Pre­ses, fa ben pocs dies, se cele­brava una reunió del Con­sell Con­sul­tiu de la Gent Gran de la Gar­rotxa. Hi assis­tien mem­bres de les jun­tes direc­ti­ves dels diver­sos casals de tota la comarca, una tro­bada que es fa regu­lar­ment per posar-se al dia i estar al cor­rent de tot allò que passa en aquest ambi­ent i món de l'ano­me­nada ter­cera edat. En la reunió, d'una assistència molt nota­ble (52 per­so­nes), hi hagué comen­ta­ris de tota mena, s'hi expo­sa­ren idees i pro­jec­tes i els repre­sen­tants de cada casal gar­rotxí hi deien la seva sense cap pro­blema ni reticència (l'edat és un bon fac­tor d'immu­ni­tat, trobo). Que si les quo­tes, que si excur­si­ons, que si balls, que si àpats... Vaig veure que gai­rebé no hi havia dos pobles iguals, però sí que tot­hom estava d'acord en allò essen­cial, com són els esta­tuts, diguem-ne ofi­ci­als, i els assump­tes de lega­li­tat. A la sala flo­tava un ambi­ent de lli­ber­tat i amis­tat notòries, tot ple­gat ama­nit amb un bon humor i cor­di­a­li­tat d'arrels comu­nes evi­dents. Tan­ma­teix, en un punt sí que tot­hom es mostrà dis­con­forme i va pro­tes­tar amb vehemència. Fou en trac­tar el tema de la Soci­e­dad Gene­ral de Auto­res de España (SGAE). Ningú no ente­nia com és que aquesta enti­tat espa­nyola cobra quo­tes per tenir un tele­vi­sor en el bar d'un casal de la gent gran, que és una asso­ci­ació pura­ment filantròpica, des­lli­gada total­ment del Minis­teri d'Hisenda (també espa­nyol, oidà) i sense cap ànim de recap­tar, tot i que els temps que cor­ren són molt prims i l'eco­no­mia bàsica sovint s'aguanta d'un fil de tera­nyina. Josep Berga, repre­sen­tant del Con­sell Comar­cal de la Gar­rotxa, va dir clar que la SGAE tenia el dret de cobrar el que cobra, però que tras­lla­da­ria el males­tar comú i gene­ral a la Soci­e­dad. “Si la llei empara la dita Soci­e­dad, el que cal és inten­tar can­viar la llei”, digué un assis­tent, amb tota la raó del món (i això de la raó ho diu un ser­vi­dor). I és que una de les altres qüesti­ons ben clares va ser cons­ta­tar els equi­li­bris que molts casals fan per sobre­viure, amb un futur més aviat incert i magre que no rebaixa pas, però, la bufera (trem­pera sem­bla que més aviat ja no) de cap de les jun­tes repre­sen­ta­des allà a les Pre­ses. La gent dels casals som actius i som crítics, perquè ens toca ser-ho. A par­tir dels sei­xanta anys (posem-hi), aquell qui no és crític de les idees, dels homes, de les obres, dels fets, de si mateix, què carai és?