El camí cap al futur

–Sí, home, que es pensa que serà gens fàcil? Procés cap a la independència. No em faci riure. Sortir al carrer un dia assenyalat, molt bé. Fer articles al diari, és clar. Reunions de convençuts el cap de setmana, sense problemes. Però quan comença la cosa de veritat, quan cal aguantar les patacades, l'ofec pressupostari, les lleis dirigides de Madrid, les actuacions dels serveis secrets, les visites dels inspectors d'Hisenda, els recursos al Constitucional... Quan es tracta d'entomar els atacs reals de l'Espanya eterna i indivisible, què faran?

–M'ho pregunta a mi, que mai no he dit que volia un estat independent, que he mirat de deixar sempre marge a una solució pactada dins d'una Espanya enraonada, que accepto la possibilitat real de compartir un estat propi amb qui calgui, sempre que el poguéssim considerar propi, amb el que això vol dir. Sóc la persona menys indicada per respondre. No en tinc ni idea del que farem. Imagino que farem el que podrem.

–El que podran! Ja fuig d'estudi altre vegada. Faci servir la imaginació, home. Pensi que tenen raó els que ho veuen clar. Catalunya independent. Sí, però fora d'Europa, fora de l'euro, fora del mercat espanyol... Sense aliances internacionals, sense crèdit. Amb la societat dividida, sense un projecte comú, sense horitzons. Creu que tenim gent preparada per dur tot això endavant? Oi que no? I doncs?”

–Perdoni –goso dir–, si m'ho posa tan a repèl, si dóna per fet que totes ens vindran a la contra, doncs potser sí que caldrà repensar-s'ho. Però, miri, posats a fer suposicions, he de suposar que, malgrat tot, un poble que decideix ser independent se'n pot sortir prou bé si està disposat a aguantar una temporada de mala maror i de dificultats. Creu de veritat que ho tindrem més difícil del que ho tenim ara mateix, en plena crisi i l'aixeta de Madrid a mínims? Si decidim ser un nou estat a Europa, com sembla que demana la majoria, aguantarem el temporal el temps que calgui. Sap què penso? Que si de veritat volem ser un estat independent, cal que estiguem, tots, disposats a aguantar el que vingui. Començant pel president, que potser haurà d'anar a la presó. (Permeti que li recordi que van anar-hi els presidents Macià i Companys.)

–Amb aquesta no hi comptava. Creia que era dels manyacs que sempre diuen sí a tot. Fa ben poc que parlava de compartir estat amb qui fos. No estava per pactar allò que en diuen un nou encaix a Espanya?

–Sí i penso que som una colla els que ens apuntaríem a una solució que passés per aquí, justa i clara. Però, sap què passa? Que no és possible pactar res si no es negocia des de la llibertat. Per tant, si vol un pacte just, treballi per l'estat propi independent. Sempre serà menys dolorós que seguir com estem.