La república espanyola, ai

Segons com acabi el procés judicial del cas Nóos per a la infanta petita de cals Borbó, friso per llegir a les revistes de paper cuixé el titular “Doña Cristina nos abre las puertas de su nuevo hogar, luciendo un cómodo y sencillo traje de rayas”. Aquesta frisança morbosa esdevé neguit quan penso, en canvi, en les terrorífiques conseqüències que pot tenir el fet que la justícia vagi espolsant cada cop més amunt la catifa de la devaluada monarquia d'opereta (o, millor dit, de sarsuela) que ens té entretinguts i expectants.

José María Aznar, José Bono, Esperanza Aguirre, Belén Esteban, Alfonso Guerra... són alguns dels noms que em vénen al cap quan imagino les preferències dels espanyols i les espanyoles a l'hora d'escollir el president de la futurible III República. No em digueu pas que a vosaltres no us ha agafat un calfred a l'espinada, també, com m'ha passat a mi. Una esgarrifança. Fa autèntica feredat. Ep, no m'interpreteu malament. No estic pas ni defensant la monarquia, ni criticant les actuacions judicials presents i futures que puguin posar al descobert la reial martingala borbònica que cada cop resulta més difícil d'ocultar i que cada cop hi ha menys gent interessada a dissimular. I tampoc voldria pas qüestionar el criteri i la voluntat democràtica dels nostres veïns a l'hora d'escollir els presidents d'una hipotètica república amb capital a Madrid. Però haig d'admetre la convicció que, sigui el que sigui, el millor que ens pot passar, als catalans, és que haguem tingut temps de posar-hi prou distància per poder assistir a l'espectacle espanyol còmodament instal·lats al nou país del costat.