Anacional
Són molt importants i clares les poques paraules, prudents i precises, que va dir el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, aquest dimarts 2 d'abril a Andorra amb motiu del 20è aniversari de l'entrada d'aquest petit país lliure germà nostre, a l'organisme internacional més important i universal que existeix, l'ONU. Textualment va dir: “Tots els assumptes pendents entre països s'han de resoldre per mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes de la població que sigui afectada.” Una declaració institucional resposta a la pregunta sobre les aspiracions de la sobirania de Catalunya i d'Escòcia. Unes paraules que els anacionals han fet veure que no s'ha dit. Hi han passat per damunt de puntetes. Anacionals és un terme que en el seu dia va dir el molt important escriptor Paco Candel, als volts de mitjans dels vuitanta del segle passat. Deia anacionals per situar aquells que davant el procés de normalització del país en la seva llengua i cultura (el seu cas, ja que ell mateix que s'havia definit com xarnego havia arribat a ser un ferm defensor de la independència de Catalunya) anaven de neutrals, de cosmopolites, d'universalistes, acabant la majoria d'ells sent només pregoners d'un espanyolisme ranci i d'uns mèrits intel·lectuals de límits d'influència mesetaria.
Ara no se'ls veu gaire, encara que molt debilitats esperneguen i quan poden surten i prediquen als mitjans de comunicació. Alguns fins i tot n'han fet un modus vivendi aprofitant la necessària discrepància per atraure audiència o per fer públicament, de forma interessada, però, l'aposta per la pluralitat. Fan silencis temorencs a tot el que sigui afavorir el dret a decidir, a l'exercici del dret democràtic de votar per l'autodeterminació (dret bàsic de les Nacions Unides) i es mouen amb un temor intel·lectual que fa riure. I aleshores treuen com a legalitat la Constitució, aquella presumpta llei de lleis avalada per Fraga i els militars amatents a qualsevol desviament ideològic, amb els sabres preparats i els tancs municionats. Quan els recordes el 23-F de Tejero i companyia o la LOAPA, com a corol·lari, canvien el discurs; aleshores, la crítica deriva cap al camp social o el discurs és extremadament crític vers els líders de CDC, ERC, UD, IC, EUIA, els sindicats o els empresaris i salten com granotes per canviar de toll. S'han fet vells dinosaures els anacionals. No per edat, que la tenen, sinó per defensar el que ja no existeix.
Perduts en la nostàlgia d'un marxisme mort i enterrat, en un estatisme sense parella de fet, d'un cultisme espanyol a pa i aigua, a Espanya ja els ha quedat clar que no són res; s'han quedat sense futur. Per això s'arrapen al passat. No per conèixer la història (només era una eina política i instrumental), sinó per enyorar-la. Havien de ser els demiürgs d'un futur que mai no ha arribat. Afortunadament, tanmateix.
Els anacionals supervivents en la seva solitud que no han pogut ficar el nas en diaris, ràdios o televisions, malparlen de tot i de tothom. Primer dels seus: els acusen de ser uns venuts a Madrid o als partits espanyolistes, PP o C's. Després, destil·len ràbia, de pardal, però, contra els qui amb il·lusió somiem viure en una Catalunya independent, contra aquells a qui ens brillen els ulls esperant un esclat de catalanitat per fer un país més just, més social, més plural. Els pobres anacionals s'han quedat sense el suport de ningú. No han entès que la democràcia es basa en el suport de la gent. En els vots. En el dret a decidir, en tot i per a tot.
El seu càstig és terrible. Sols com mussols. No parlen idiomes, no tenen ni públic, ni faristol. El seu universalisme no ha anat més enllà dels límits geogràfics de la llengua castellana. Aquí és el nostre deure: atraure'ls cap a la catalanitat més ferma. Van lluitar contra el franquisme, són com els iaioflautes, gent d'ahir amb el rumb per determinar. En el nostre imaginari col·lectiu tenen cabuda. Ho deia Ban Ki-moon a Andorra, des del diàleg respectant les aspiracions genuïnes de la població, poden cadascun d'ells de forma personal fer força per la llibertat i la justícia pretèrita que somiaven; avui poden fer un reinicialitzar per començar de nou i viure el present. Ajudar-nos, en el que puguin, a construir el futur.
