Opinió

Els meus toros

Durant uns quants estius memo­ra­bles de la meva joven­tut, el pro­ta­go­nisme de les pri­me­res vacan­ces acadèmiques del mes de juliol se l'endu­ien les Fes­tes de Santa Anna de ciu­tat navar­resa de Tudela. Durant una set­mana, amb tots els seus matins, mig­dies, ves­pres i mati­na­des, aquells San­Fer­mi­nes en petit em feien viure en una cons­tant tro­bada de parents, xupi­na­zos, esmor­zars, enci­er­ros, xaran­gas, sopars, revol­to­ses i Pobres de mí que trans­for­ma­ven la rea­li­tat orde­nada i asse­nyada del que havia vis­cut durant l'any en un record avor­rit, tot i que, evi­dent­ment, neces­sari per a la meva for­mació i crei­xe­ment.

Fami­li­ars i amics enca­denàvem un àpat amb un altre, un ball amb un altre i una diversió amb una altra. Enmig d'aquesta ale­gria contínua, amb la casa dels oncles plena a ves­sar, en què la ren­ta­dora no parava i la taula sem­pre estava parada per a tots aquells que tinguéssim gana, cada tarda a les cinc, sota una canícula difícil de supor­tar anàvem a toros.

La meva joven­tut, la inconsciència i l'ambi­ent de festa, que ho ocu­pava tot, mini­mit­zava, sens dubte, l'hor­ror i l'acar­nis­sa­ment que l'espec­ta­cle de matar aquell pobre ani­mal tenia.

D'aque­lles tar­des a la plaça recordo només la música, la calor i la sim­pa­tia de tots els que em rodejàvem.

I, mea culpa, no m'ha que­dat en la memòria ni el par­ti­ment, ni la san­gria que els pica­dors, les ban­de­ri­lles, el torero i la muleta ana­ven per­pe­trant a la bèstia que aca­ba­ria, sense cap objec­tiu con­cret més que la dis­tracció del públic, sacri­fi­cada. Que la festa dels toros és una sal­vat­jada inhu­mana està clar. No hi ha res que pugui defen­sar el con­trari. Però també els he de dir que tota la para­fernàlia estètica i la lite­ra­tura tau­rina que crítics com Joa­quin Vidal varen escriure durant molts anys, a mi m'agrada. És pro­ba­ble que la capa­ci­tat evo­ca­dora d'aquest escrip­tor hagués estat la mateixa en un altre àmbit de moral menys dub­tosa, però la seva ploma bar­roca, plena de metàfores i jocs intel·lec­tu­als impo­nents tro­bava en l'espec­ta­cle taurí el millor refe­rent.

Esta­ria bé que, ara que sor­to­sa­ment estem per fi majo­ritària­ment d'acord en el fet que aquest cruel espec­ta­cle ha de des­a­parèixer, poguéssim sepa­rar la sim­bo­lo­gia asso­ci­ada a la imatge del toro que, des de sem­pre, ens ha tras­lla­dat a una Espa­nya anacrònica, opres­sora i mise­ra­ble, per recu­pe­rar la bellesa de l'estètica d'un ani­mal fort i poderós, d'una elegància majes­tu­osa i que forma part, de manera ama­ble, del nos­tre pai­satge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.