EL TEMPS QUE FUIG
Orangutans
Els orangutans porten les seves cries enganxades al cos des que neixen fins que tenen tres anys. A vegades –la selva és dura– se'ls moren, però les mares no les abandonen, segueixen portant arrapat el cos sense vida dels seus fills, i ploren, i les companyes els fan costat en el dol. Mentre miro aquest documental penso en la dona del Carmel que ha matat els seus dos fills, un nen i una nena de 9 i 11 anys. Què ha passat? Una persona que mata els seus dos fills és algú sense ni una engruna d'esperança, ni coratge, ni força. Algú que viu en una depressió antiga i fonda. Només sé el que diuen els mitjans: que el seu marit tenia una ordre d'allunyament per maltractaments, que l'estaven a punt de fer fora de casa seva –l'ordre de desnonament ja era efectiva– i que feien servir els ajuts socials. El jutge i els serveis socials sembla que van fer la seva feina, més o menys. I el banc també va fer la seva, una feina en què són especialistes, la d'acarnissar-se amb els pobres. Mentrestant, la dona i els dos fills es devien llevar cada matí i sortir de casa. I aquí és on no s'entén res. Perquè no vivim sols. Doncs com és que ningú, ningú, ningú no va ser capaç de veure que el nen i la nena estaven tristos, desinteressats, apàtics, espantats? És evident que a escola –se suposa que hi anaven– no devien ser bons per a res... Doncs ni els mestres, ni el director, ni els tutors, ningú no va veure que aquells nens no estaven bé? I la família, si és que en tenien? I els veïns de l'escala i del barri? Ningú no es va adonar de la tempesta que es congriava en aquella casa, en els ulls d'aquella dona jove? Cap ciutadà, cap ciutadana no va ser capaç d'entendre que aquelles existències penjaven d'un fil? És que no entenem res, no veiem res. Ningú no va recordar que tenim l'obligació de cuidar-nos els uns als altres? O potser pitjor, podria ser que sí que ho veiéssim i que miréssim cap a un altre costat. Tots tenim tants problemes, oi? On la tenim amagada, pobre fraternitat?
