Una ciutat sota sospita
Potser no hauria de tornar a parlar de Badalona, però la temptació és gran, quan es tracta de la tercera ciutat de Catalunya i on es juga una de les grans partides de l'inici de la segona transició. La ciutat que bressolà la Penya i l'anís del Mono, que fou escola del cenetisme de fa un segle i del PSUC antifranquista, que acollí la diversitat industrial de la revolució pendent, i que féu de la Xirgu i en Borràs els seus ambaixadors universals, aquesta ciutat és un microcosmos especial, capaç del millor i del pitjor, i laboratori estatal del que pot ser, o no, la societat en un entorn marcat pel mestissatge.
Ciutat de roig intens, on fins la gent benestant votava comunista, els errors d'allò que es deia esquerra tenyí de blau el seu mapa polític i el vol de les gavines portà a la palestra un personatge de característiques especials, Xavi García Albiol, que sabé llegir els baixos instints d'una població invertebrada i convertir-los en virtuts, amb el propòsit de plantar un campament del Partit Popular en una gran ciutat catalana. Les darreres eleccions municipals significaren un gir espectacular i portaren Albiol a l'alcaldia, tot esquerdant la relació dels partits i debilitant la cohesió ciutadana. A part d'això, els populars van haver de fer mans i mànigues per perfilar un bon equip de govern i, a més, el pagament diferit de favors vehiculà un estol de càrrecs de confiança que generaren conflictes a dojo. La debilitat del govern Albiol s'ha fet més que evident.
Quasi al llindar de la meitat del mandat de l'actual consistori, la continuïtat del comandament de l'equip popular es fa molt feixuga, per les pròpies mancances i per les dificultats pressupostàries. Albiol ha mogut les seves peces i no sap trobar la sortida del laberint, cada vegada més víctima d'un discurs equivocat. El Partit Popular vol mantenir la força d'una alcaldia irrenunciable en l'estratègia de consolidació a Catalunya i envia missatges en clau nacional, fins estatal, per forçar a mantenir l'actual situació. Mes, ara, les direccions locals dels partits a l'oposició creuen que ha arribat el temps de les cireres. L'alcaldia popular trontolla.
El consistori badaloní el formen 10 regidors populars, 9 de socialistes, 4 de convergents, 3 d'ecosocialistes i un de no adscrit, i els tres partits a l'oposició decidiren, a finals de febrer, iniciar converses per presentar una moció de censura. La situació política catalana també ajudava a considerar un nou marc badaloní. Després d'un tempteig estratègic i amb una enquesta pel mig, PSC, CiU i ICV-EUA avançaren en la construcció del pacte. Abans de Setmana Santa tot semblava decidit i fins el consens establia l'acord de presentar el socialista Jordi Serra com a cap de la llista alternativa. Prudentment, el Partit Popular serrava les dents, callava i es disposava a rebre l'envestida.
Quant tot estava lligat, a Iniciativa li han tremolat les cames i ha ressuscitat una història d'una vella imputació de vuit anys de vida i un discurs de línies vermelles, la força de la “coherència política” que fins ha descol·locat els seus companys d'EUA. La direcció nacional ha explicat l'inexplicable, en una nova demostració de desconeixement absolut de les realitats locals. En alguns àmbits es parla de la lluita pel poder dins el col·lectiu local ecosocialista, en què l'actual cap de llista està en hores baixes. El futur de Badalona ha passat a dependre dels inexperts hereus del qui fou primer alcalde en la recuperació democràtica.
La segona transició catalana passa per Badalona, segur, però els partits segueixen alimentant les pròpies misèries abans d'afrontar l'interès col·lectiu. El Partit Popular sembla que seguirà mantenint el seu campament avançat en la tercera ciutat de Catalunya.
