El que es veu a l'horitzó

Les reve­la­ci­ons sobre les acti­vi­tats d'espi­o­natge desen­vo­lu­pa­des a Cata­lu­nya no hau­rien de sor­pren­dre ningú. Si algú dels qui aspi­ren a dis­po­sar d'ins­tru­ments d'estat té una mínima idea del que és un estat, no sola­ment hau­ria d'haver-ho pre­vist, sinó que fa temps, abans fins i tot de par­lar del tema, hau­ria d'haver-se dotat de mit­jans per inten­tar con­tra­res­tar-ho. No s'hi val a dir que és molt lleig que un govern provi de mani­pu­lar l'opinió, o que airegi afers tèrbols d'altes finan­ces o de bai­xes alco­ves, amb vista a influir en els resul­tats elec­to­rals. Això s'ha fet sem­pre, i aquí més; sense gaire finesa, però amb con­seqüències inne­ga­bles. Ara bé, el tràfic de secrets i l'exhi­bició de ver­go­nyes són una part del tot, i no pas la més impor­tant. Les cròniques sobre cor­rup­ci­ons, pre­va­ri­ca­ci­ons i dis­si­pa­ci­ons de cabals públics a totes les Espa­nyes no han ser­vit fins ara de gaire res. Pot­ser han afa­vo­rit l'alter­nança en alguna ins­ti­tució, o que algun grup mino­ri­tari tragués el nas; però tot dins la més estricta nor­ma­li­tat. Seria estrany espe­rar que l'elec­to­rat català reac­ci­oni d'una altra manera en saber que el parent d'algun polític s'enduia del país un sarró ple de bit­llets, o que un bat­lle es deixa con­vi­dar gene­ro­sa­ment, o que les con­ces­si­ons de ser­veis públics que­den entre amics. Ja estem curats d'espants, i ningú no modi­fi­carà gaire les seves idees pel que fa a allò que a Madrid en diuen el “pro­blema catalán”. El desig de sepa­ració ha arre­lat prou, i resis­tirà la pre­sen­tació d'uns quants comp­tes para­disíacs i d'unes quan­tes con­ver­ses pri­va­des, fins i tot quan es tracti de veri­tats objec­ti­ves. Ningú no es fa gai­res il·lusi­ons sobre la sobri­e­tat i l'hon­ra­desa dels polítics, aquí tam­poc; la incom­petència, en canvi, sí que fa més por. Els qui diuen tenir un full de ruta, més que el pro­jecte de tas­ques del CNI, hau­rien de témer la impro­vi­sació i evi­tar els con­tes de la lle­tera. L'Estat no con­fia tant en els micròfons ama­gats com en la distància entre els desit­jos i la rea­li­tat que es dirà que patei­xen, i pot­ser real­ment patei­xen, els polítics cata­lans. L'objec­tiu és que la sen­sació d'ingo­ver­na­bi­li­tat que s'anirà induint –inver­si­ons que no vénen, lla­dres que no se'n van, pobresa sense pal·lia­tius, i tan­tes coses més– acabi fent que una majo­ria sufi­ci­ent de ciu­ta­dans de Cata­lu­nya es deci­deixi a con­fiar només en el govern de veri­tat. No ben bé com durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera, però alguna cosa per l'estil.