Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Enganyifes de «navajos» contra els nazis

El 6 de maig del 1942, el comandant general de les Forces Amfíbies dels Estats Units al Pacífic, el major Clayton B. Vogel, enviava una carta al comandament del cos dels marines per tal d'informar del bon desenvolupament de les proves secretes de comunicació en llengua navajo. La idea venia d'un simple enginyer hidròleg, Philip Johnston, que havia crescut prop d'una reserva navajo i que havia après prou bé aquesta llengua per servir d'intèrpret oficial entre els caps navajos i el president dels Estats Units. I la idea era simple: per evitar que alemanys i japonesos poguessin interceptar les comunicacions militars, calia emprar una llengua que els enemics ni tan sols fossin capaços d'identificar. La llengua navajo semblava la més oportuna, ja que, segons explicava el major Vogel, «la tribu navajo és l'única dels Estats Units que no ha estat infestada per estudiants alemanys durant els darrers vint anys»; i especificava que era una llengua inintel·ligible per als altres indis i que tan sols «vint-i-sis americans» l'havien estudiada. Per això recomanava la creació d'un primer comando especial de dos-cents navajos per tal que l'exèrcit pogués utilitzar una llengua «equivalent a un codi secret, admirablement adaptada a una comunicació ràpida i segura».

De fet, no era la primera vegada que l'exèrcit nord-americà emprava llengües índies per a les seves comunicacions. Durant la Primera Guerra Mundial, un grup de cherokees ja va jugar aquest paper durant la batalla de la Somme, i una dotzena de choctaws van fer-ho a la batalla de la Meuse. I, de fet, sembla que van ser aquests experiments prou fructuosos que van impulsar el govern nazi a enviar tot d'antropòlegs –o d'espies disfressats d'antropòlegs– als Estats Units per aprendre les llengües autòctones, en vista de l'extensió previsible del segon conflicte mundial. Els estudiosos alemanys, però, per nombrosos i motivats que fossin, no podien donar l'abast a totes les llengües ameríndies que existeixen en el territori dels Estats Units.

Durant la Segona Guerra Mundial el primer intent de comunicació d'aquest tipus va ser amb una llengua europea, el basc. Ara bé, tot i que els primers experiments van ser reeixits, el comandament no hi va voler insistir, amb l'argument prou sensat que les forces de l'Eix podien sol·licitar del govern franquista que els proveís d'agents bascòfons. Els amerindis continuaven sent la millor opció i, a més dels navajos, també es van allistar comanxes, que van ser particularment actius a partir del desembarcament de Normandia, i meskwakis, que van combatre sobretot a l'Àfrica del Nord. És clar, els diàlegs entre amerindis havien de ser ben preparats i, durant el període de proves, van haver d'inventar una quantitat bastant gran de paraules que no existien en la seva llengua. Per raons òbvies, els era impossible emprar mots anglesos per suplir la manca de vocabulari navajo aplicat a les guerres del segle XX. Així doncs, van crear neologismes que els permetessin entendre's entre ells i, per exemple, deien «bééslóó» (peix de ferro) per submarí o «jeeshóó» (aligot)– per bombarder. Aquests soldats tan peculiars, anomenats code talkers, van aconseguir determinar el curs d'algunes batalles, però la seva participació en la guerra era un secret militar que no va ser desclassificat fins al 1968. I només de mica en mica els governs americans successius han reconegut públicament la seva vàlua, amb condecoracions, monuments i actes públics d'homenatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.