Empreses eixutes

La comu­ni­cació és de l'inter­ven­tor judi­cial d'una empresa que ha dema­nat l'empara del jut­jat decla­rant-se en con­curs de cre­di­tors. Ens insta que faci­li­tem el saldo pel qual la con­cur­sada és deu­tora nos­tra. Qui no esti­gui al cor­rent d'aquests pro­ce­di­ments podria pen­sar incau­ta­ment que es vol con­ci­liar el saldo per pro­ce­dir al seu paga­ment. Tot al con­trari: serà inclòs a la llista de cre­di­tors del con­curs. A la pràctica, aquest fet suposa que ja no tenim dret d'exi­gir el paga­ment i que ens hem de con­for­mar a for­mar part de la cor­rua de cre­di­tors afec­tats. Ens podem aco­mi­a­dar de per­ce­bre el crèdit si no és que som teni­dors d'avals, garan­ties o asse­gu­ran­ces que ens puguin res­ca­ba­lar. L'expe­di­ent de con­curs seguirà els seus tràmits a fi de donar garan­tia a tot­hom que inclou cor­rec­ta­ment l'actiu i el pas­siu de l'empresa deu­tora. Poden pas­sar dos anys –depe­nent de la importància del deute total– abans no se cele­bri la junta de cre­di­tors que ha d'apro­var un con­veni que pre­sen­tarà l'empresa deu­tora per fer front al deute. Les situ­a­ci­ons que es poden donar són:

Si s'aprova, el con­veni asse­nya­larà uns ter­mi­nis de cinc o deu anys per cobrar, després d'haver prac­ti­cat una qui­tança sobre el saldo deu­tor. Les pos­si­bi­li­tats de les bones inten­ci­ons del deu­tor per com­plir aquest con­veni solen ser escas­ses. I si no s'aprova el con­veni, s'ha de pro­ce­dir imme­di­a­ta­ment a la liqui­dació dels actius del deu­tor. El resul­tat sol ser infructuós per als cre­di­tors ordi­na­ris perquè sem­pre hi ha deu­tes pre­fe­rents –els orga­nis­mes ofi­ci­als– que pas­sen al davant i es que­den el que resulti de la liqui­dació.

Aques­tes situ­a­ci­ons que fins fa pocs anys eren esporàdiques s'han con­ver­tit en el nos­tre pa de cada dia. Les empre­ses estan eixu­tes, sense recur­sos. Algu­nes pro­cu­ren tram­pe­jar amb adobs, apor­ta­ci­ons per­so­nals, ajor­na­ments... tot espe­rant que la situ­ació sigui més propícia. A la llarga llista de con­cur­sos de cre­di­tors pre­sen­tats hem d'afe­gir-hi aquells altres que ho són en potència men­tre mal­den per sor­tir d'unes situ­a­ci­ons incòmodes. Quan escas­seja la tre­so­re­ria, tot va de mal borràs, perquè en lloc de dedi­car atenció a la millora de pro­duc­tes i ser­veis, hom només pateix per tapar forats.

I al redós dels con­cur­sats hi ha els cre­di­tors que veuen peri­llar el seu crèdit. Amb la carta de la inter­venció judi­cial n'hi ha prou per con­ver­tir el crèdit en paper moll. Aquesta qüestió per­ju­dica un fona­ment essen­cial de l'eco­no­mia: la con­fiança. Sense ella, el comerç modern no exis­teix. I quan, a més, hom des­con­fia de les enti­tats finan­ce­res el perill pot ser insu­pe­ra­ble. Aquesta és la trista actu­a­li­tat.

Els empre­sa­ris i els seus cre­di­tors no solen mani­fes­tar-se ni pro­cla­mar el seu fatic. Són mals que no volen crits.