El laberint del pressupost

Hi ha un debat intens sobre si en les circumstàncies actuals, en què l'objectiu de dèficit de la Generalitat fixat per l'Estat pel 2013 és del 0,7% del PIB, és convenient presentar un pressupost que difícilment es podrà complir, amb previsions d'ingressos i despeses irreals, o és més útil prorrogar el de l'any 2012 fins que l'Estat fixi nous objectius que resultin assolibles. La pregunta té raó de fer-se perquè el pressupost de la Generalitat ja està tan tensat que un mecanisme que permeti relaxar la despesa el 2013 és útil per raons econòmiques i sobretot socials.

El pressupost de despeses del sector públic de la Generalitat de Catalunya va ser el 2012 de 37.000 milions d'euros, dels quals, descomptats l'amortització de deute de 35.000 milions (10%), els 18.000 milions (53%) corresponents a salut, educació i serveis socials, els 20.000 milions (6%) d' interessos del deute i els 30.000 milions (9%) de transferències als ajuntaments i ens públics locals, resten 10.500 milions (31%) d'utilització relativament discrecional perquè una part, 35.000 milions (10%), estan lligats a personal i serveis, difícilment reduïbles, tals com justícia i seguretat. És a dir, la capacitat de la Generalitat de gestionar les despeses es redueix sensiblement al 21% del seu pressupost, 7.000 milions d'euros. En front d'aquesta minsa quantitat, cada 1% de relaxació del deute, en termes de PIB, representa 2.100 milions, és a dir, l'objectiu de dèficit de la Generalitat que fixi l'Estat és cabdal per navegar per la crisi i reduir el patiment de les retallades als ciutadans de Catalunya de rendes baixes i mitjanes.

La pròrroga del pressupost significaria, si no hi hagués limitacions legals de l'Estat o de la UE que el modulen i el condicionen, que es podrien repetir las despeses de l'any anterior sense tenir en compte el que passarà amb els ingressos, és a dir, sense cap consideració del dèficit. Si això fos així, no caldria més que prorrogar el pressupost del 2012 per poder gastar el 2013 el mateix que l'any anterior, malgrat que les inversions, carreteres, escoles, hospitals, etc., no es podrien fer perquè per ser aquestes finalistes, els diners per inversions es consignen al pressupost per projectes concrets, en un pressupost prorrogat desapareixerien. Això és encara més cert quan les inversions previstes són menors i el seu ajornament no suposa un especial trasbals. En aquesta situació hipotètica, tindria raó el líder d'ERC en dir que hi ha molts països que viuen amb pressupostos prorrogats i no és aquesta una situació especialment perjudicial.

Per pressió política de la UE i una vegada havia arribat Espanya a un dèficit de l'11%, el setembre del 2011 es va modificar l'article 135 de la Constitució per introduir una limitació de dèficit i de deute màxima de totes les administracions públiques, establir la prioritat en el pagament dels interessos del deute i en la seva amortització i definir que els detalls d'aquesta esmena es desenvoluparien per llei orgànica. Aquesta es va aprovar efectivament l'abril del 2012 a les Corts Generales amb el vot a favor de CiU, el PSOE i el PP, i defineix que el deute públic no superarà en cap cas el 60% del PIB i es repartirà de la següent manera: un 40% per al govern central, un 17% per a les comunitats autònomes i un 3% per als ens locals. S'estableix que el dèficit màxim total serà del 0,4% i en tot cas no superior al creixement del PIB, i es fixa un període per al compliment de tots aquests objectius a partir de la situació actual, fins al 2020. Aquesta llei és profundament restrictiva i estableix que l'Estat ha d'aprovar las emissions de deute de les comunitats autònomes, que si aquestes incompleixen els objectius de dèficit, el govern central tindrà la facultat d'obligar les comunitats autònomes que no compleixin a obrir un dipòsit al Banc d'Espanya del 2% del seu PIB, 4.000 milions per Catalunya, a favor del govern central i en defecte d'això aquest podrà passar a gestionar directament les competències en tributs cedits a la comunitat autònoma que no compleixi. Aquesta llei orgànica ha estat desenvolupada per una llei aprovada al Parlament de Catalunya el maig del 2012 que ratifica els seus terminis i fixa pel 2018 l'obligació de complir un dèficit encara més restrictiu que l'espanyol, del 0,14% del PIB català. Finalment, hi ha un decret de la Generalitat del desembre del 2013 que restringeix al 72% del total de les partides de despesa del pressupost de l'any anterior, la despesa que es podria fer en cas de pròrroga del pressupost.

És, per tant, triplement inviable –llei orgànica de l'Estat, llei i decret del Parlament–  prorrogar el pressupost del 2012 i esperar així poder seguir la línia de despesa de l'any anterior. Per llei és impossible fer un pressupost amb un dèficit superior al 0,7% i la proposta del líder d'ERC de continuar amb el pressupost prorrogat és inviable dins la legalitat. La llei orgànica és especialment perversa per a Catalunya perquè atorgant al govern central la facultat d'assignar a les comunitats autònomes el seu objectiu de dèficit el reparteix de manera no equitativa i perjudicial per a Catalunya ja que del total autoritzat per la UE a Espanya, 4,5% el 2013, 3,8% se l'autoatorga el govern central i només autoritza el 0,7% a la Generalitat, el 16% del total. El volum de despesa autonòmica respecte del total de despesa pública és d'un 30% i per tant el dèficit autonòmic hauria de ser com a mínim d'un terç del total, és a dir, de l'1,5%, més encara si es té en compte la rigidesa d'aquesta, que suporta educació i sanitat, que per la seva naturalesa són pràcticament fixes perquè depenen de la població i no de l'economia. Aquest desequilibri en el repartiment del dèficit autoritzat es manté el 2014 i el 2015. Sembla ara que la UE podria relaxar l'objectiu de dèficit espanyol; això permetria incrementar el dèficit català però tot indica que sobre el repartiment de la càrrega entre govern central i Generalitat les decisions ja estan preses...

És aquest entramat de lleis econòmiques una prova del desigual tractament de la Generalitat i del govern central que aquest fixa com a jutge i part, per la determinació dels límits per al compliment d'una política econòmica europea que està únicament i erròniament enfocada a la contenció de la despesa sense mesures complementàries per la impulsió de l'economia.

És sens dubte necessari modificar aquestes lleis que tenen conseqüències econòmiques transcendents i negatives per Catalunya, que queda sotmesa a la discrecionalitat del govern central i que han estat aprovades per diputats catalans des de la ingenuïtat i l'esperança d'un repartiment equitatiu dels sacrificis econòmics imposats per la UE que no s'ha produït el 2013 i no és probable que es produeixi en el futur.