Orientadament desorientats

“A 2000 quilòmetres de distància, ¿però d'on?”, exclama un per­so­natge lite­rari d'un lli­bre de W. G. Sebald. En l'actual con­text (para)polític, (para)judi­cial, (para)policíac, acu­sa­tori, difa­ma­tori i con­fu­si­o­nari és fàcil sen­tir-nos tan ori­en­ta­da­ment deso­ri­en­tats com aquest per­so­natge de Sebald. Sabem amb pre­cisió la distància, però no sabem d'on ni de què. Sabem, per exem­ple, que hi ha cor­rupció. Però des­co­nei­xem un fac­tor clau asso­ciat a la cor­rupció: ¿quina és la gestió política de la cor­rupció? ¿Qui està ren­di­bi­lit­zant la pre­sumpta cro­ada con­tra la cor­rupció? Tot i que hi pugui haver irre­gu­la­ri­tats i cor­rup­ci­ons, ningú dis­posa d'un marc com­pa­ra­tiu clar de fins a quin punt deter­mi­na­des cor­rup­ci­ons de deter­mi­nats polítics són tan greus o excep­ci­o­nals de com se'ns vol fer creure. És pos­si­ble que mol­tes d'aques­tes pràcti­ques de cor­rupció denun­ci­a­des res­pon­guin a inèrcies rutinàries i des­gra­ci­a­da­ment uni­ver­sals que, de ser inves­ti­ga­des arreu, asso­la­rien grandíssima part de les clas­ses diri­gents. Sense ànim de dis­cul­par cap infracció, per menor que sigui, és lícit pre­gun­tar-se, per exem­ple, quin grau de gra­ve­tat entra­nyen els casos d'Oriol Pujol o Daniel Fernández. Les irre­gu­la­ri­tats dels alcal­des de Llo­ret i Sant Hilari tam­poc no hau­rien de ser­vir per fer un capmàs i per esce­ni­fi­car aque­lla men­tida impreg­nada de bon­ho­mia pro­ver­bial que diu que “totes les cor­rup­ci­ons són iguals”. A Ale­ma­nya (on els minis­tres dimi­tei­xen per haver copiat una breu part de la tesi doc­to­ral) la mag­ni­tud del cas Bárce­nas s'hau­ria con­ver­tit en un tsu­nami d'incal­cu­la­bles con­seqüències gover­na­men­tals, jurídiques i polítiques. Aquí, els rèdits d'una democràcia eter­na­ment jove han permès, de moment, que es puguin apli­car dics de con­tenció al cas Bárce­nas. És a dir, allar­gar la nos­tra mig­di­ada meri­di­o­nal amb l'espe­rança que quan des­per­tem, el dino­saure ja no sigui allà. El mateix es podria dir sobre l'escàndol dels Ere a Anda­lu­sia, que impli­quen tot un sis­tema. I el mateix es podria dir del cas Urdan­ga­rin, un dels exer­ci­cis d'il·lusi­o­nisme més exi­to­sos a l'hora d'enca­bir tot l'oceà en un sim­ple vas d'aigua.

Fa la impressió que la cor­rupció com a feno­men de per­ver­si­tat va camí de con­ver­tir-se en una qüestió secundària. L'afany pri­mor­dial radica a admi­nis­trar i con­tro­lar la gestió dels casos de cor­rupció. A 2000 quilòmetres de distància, ¿però d'on? O traduït a l'espa­nyol més pro­saic de Reme­dios Amaya: “¡Ay! ¿Quién maneja mi barca, quién, que a la deriva me lleva, quién?”