Opinió

Viure sense tu

Temps feréstecs

Ha tornat a brillar el gran
i millor Lluís Pasqual

Aquests són temps feréstecs. La por ens hi fa tor­nar. Els recels, la des­con­fiança, ens tor­nen mal­ca­rats i, a més dels temps, els matei­xos homes i dones també aca­bem sent feréstecs, sal­vat­ges. Sal­vat­ges com aquell nen en blanc i negre de la pel·lícula de Truf­faut. Quan la vaig veure, al poble, encara amb pan­ta­lons curts, recordo que qui tirava la pel·lícula a l'Ate­neu es va dis­treure, no va apa­gar el pro­jec­tor en aca­bar, i la història del nen sal­vatge va tor­nar a començar per a un públic estra­nyat, que aca­bava de cobrir el terra de clo­fo­lles de pipes.

Aquell era un nen feréstec, més pròxim al grau d'un gat mes­quer. Era un cas extrem. Algú criat en la natura, sense haver pas­sat pel ribot de l'edu­cació, sense for­ma­tar. Però un cop dins la civi­li­tat, ja edu­cats, dins la con­vivència quo­ti­di­ana tots aca­bem pre­sen­tant algun tipus de sal­vat­gia.

Hi ha caràcters més pro­pi­cis, gent més esquerpa, però tots aca­bem rela­ci­o­nant-nos amb alguna brus­que­dat i moguts per malen­te­sos. Ner­vis. En aquest moment de can­vis pro­funds hi ha ner­vis. Per­dem cen­tres de gra­ve­tat.

Però tenim el millor antídot per com­ba­tre-ho. Ho escric com ho sento: ha tor­nat a bri­llar el gran i millor Lluís Pas­qual, amb un dels mun­tat­ges que acon­se­guei­xen trans­cen­dir el seu moment i la pròpia funció. Amb els Feréstecs, de Carlo Gol­doni, que es pot veure al Lliure de Montjuïc i que con­nec­ten amb l'espe­rit del Tea­tre Lliure, amb aquesta fac­tura impe­ca­ble, amb els ves­pres d'aquell car­na­val de fa massa anys. Fer una obra d'art d'una anècdota, encara per­met cele­brar-ho més. En la seva mesura, és clar, però men­tre les ria­lles i l'espurna de les pul­cres inter­pre­ta­ci­ons dels actors i actrius, de la delícia de tra­ducció, amb Julio Camba inclòs, de la par­ti­tura, us facin fer vol­tes, pen­seu també en allò que ens fa feréstecs, que ens ha fet ser vaques de mala llet. Cap­fi­cats ja no en les nos­tres misèries, sinó en la misèria col·lec­tiva. En aquesta angoixa de reta­lla­des, el Tea­tre Lliure res­pira més alleu­jat des d'ahir, després d'haver pogut sus­pen­dre l'ERO pre­vist del juny al setem­bre gràcies a una apor­tació extra­or­dinària de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Cele­brem-ho!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.