Domeny

Era el gener del 39. Les tro­pes de Franco ja havien pres Bar­ce­lona, i avançaven cap a Girona; començaven a llançar bom­bes per inti­mi­dar. La població civil ater­rada fugia de la ciu­tat. En aque­lla família el pare era al front de com­bat. La mare va aga­far d'una revo­lada el petit que no tenia ni dos anys. Era qüestió d'anar a un lloc més segur. L'àvia va dir que no es volia moure del pis de la Ram­bla. Pre­fe­ria morir allà mateix. De fet, una bomba va caure a la casa del davant i la va ensor­rar i ella ho va veure, impertèrrita, sense moure's del bra­ser. Els fugi­tius pas­sa­ren el pont de la Barca i varen tro­bar acull en un pas de Domeny, on s'havien ins­tal·lat de qual­se­vol manera mol­tes altres famílies giro­ni­nes. Des d'allà obser­va­ren amb espant els avi­ons en el seu “càstig” inces­sant sobre la ciu­tat. Però la mare tenia encara una altra pre­o­cu­pació: el petit, acos­tu­mat a fer caca en un ori­nal, es negava a fer les fei­nes de cap altra manera. En un moment de pànic, per a una mare, es bar­re­gen els sen­ti­ments més pro­funds amb les con­veniències domèsti­ques. Pas­sa­ven les hores i el neces­sari esde­ve­ni­ment no es produïa. Bus­cant en un munt de des­fer­res aban­do­na­des, final­ment es va tro­bar un vell ori­nal que no tenia ni cul, abo­nye­gat i brut. Fou sufi­ci­ent per tor­nar les coses a la nor­ma­li­tat. Un des­cans. De retorn a Girona, pas­sat el perill, hi havia cos­sos de sol­dats morts, escam­pats per la Devesa. Començava la dis­sor­tada post­guerra fran­quista...

Sem­pre que pas­sem per Domeny, la vista s'escampa cap aque­lles ter­res. El lloc no ha can­viat gaire. Girona es va anne­xi­o­nar Domeny fa una pila d'anys, però no se n'ha cui­dat. La car­re­tera con­serva la mateixa traça que tenia fa setanta anys, amb poques vari­a­ci­ons i millo­res. Algu­nes per­so­nes hi han per­dut la vida. Però ara s'ha con­ver­tit en un parany: el fet d'haver-se obert un pas de l'auto­pista a tocar de Sant Gre­gori ha com­por­tat un intens aug­ment de trànsit, pro­vo­cat encara més perquè és un tram d'auto­pista que pot esde­ve­nir gratuïta. En els pri­mers dies els auto­mo­bi­lis­tes no esta­ven prou al cas de la uti­li­tat d'aque­lla sor­tida però ara ja s'han posat a to, i molts la tro­ben con­ve­ni­ent per al recor­re­gut que han de fer. Aquí, ningú ha mogut un dit. Feia molt de temps que es conei­xia la decisió d'obrir aque­lla sor­tida i, per tant, la ciu­tat podia pre­pa­rar-se ade­qua­da­ment per ento­mar l'allau de trànsit que havia de pro­duir-s'hi. S'haurà pen­sat que ja es des­via pels acces­sos de la urba­nit­zació que va des de la rotonda de Taialà fins a les ins­tal·laci­ons de la Nestlé. Allà, hi varen ins­tal·lar uns pro­mo­tors un parc infan­til, d'un quilòmetre de llar­gada, atapeït de jocs i bancs de des­cans, i molts giro­nins el “des­co­brei­xen” i hi fan via amb la mai­nada. Fins fa poc, el trànsit rodat era mínim. Però ara alguns con­duc­tors dei­xen l'estreta car­re­tera de Sant Gre­gori i pas­sen per la nonada urba­nit­zació –no hi ha cons­truc­ci­ons habi­ta­bles– a tota velo­ci­tat. Una pilota que s'escapi i un nen tot dar­rere pot pro­vo­car la pri­mera desgràcia. Si més no, caldrà col·locar-hi tan­ques de segu­re­tat. Domeny ha ser­vit per a ini­ci­a­ti­ves pri­va­des, però la ciu­tat ha fet poc per inte­grar-lo dins el perímetre urbà. Una dei­xa­desa. Ara no se'n pot desen­ten­dre.