opinió
Catalunya és diferent
Diumenge passat defensava el criteri pel que fa a la lluita per la independència, però adduint la necessitat gairebé absoluta de lluitar, ara també, per la supervivència del poble de Catalunya, greument assetjada per les conseqüències derivades d'una crisi assassina, més europea que mundial, que massacra sense pietat les classes més modestes i necessitades. Deia que deixar momentàniament la lluita en el front patriòtic i dedicar-nos un temps, exclusivament, a lluitar per restablir la recuperació de la malparada economia podria ser una bona estratègia: són els dos grans temes, massa importants per simultaniejar-los, crec. Sortir de l'avenc en què ha parat l'economia no serà gens fàcil. Necessita imaginació, dedicació, treball, atreviment i, és clar, inversió. De què ens serviran un estat, sobirania, independència i l'orgull d'haver-ho aconseguit si hem d'aclamar els conductors de la proesa entre badall i badall? Un és un sentiment i l'altre, una necessitat. Ambdues lluites mereixen dedicació, valor, atreviment, entusiasme i, pel que fa a la independència, convicció i fe absoluta d'aconseguir-ho. Hi estic d'acord.
Dono la proposta per no presentada. He escoltat per telèfon alguna grolleria que em fa més llàstima que ràbia. Passa, però, que no sóc jo sol el que creu que en la Generalitat és un fet que també hi ha opinions contraposades entre la gent del govern. Últimament s'ha pogut veure que no hi ha unitat absoluta de criteri, fins i tot en els seus autèntics puntals. Són tan importants els dos fronts que és impossible delimitar-los i es barregen sense poder evitar-ho. Així, el president insisteix amb la unitat i la claredat d'idees. Un important diari català, dijous passat, dividia
els consellers en quatre grups d'idees i, a la plana següent, el president del Consell d'Europa desaconsellava a Duran
i Lleida l'aventura de la independència, al·legant que l'opinió era compartida pels grans països europeus. Duran
reia per sota el nas. En l'entrevista posterior no es mullà, com sempre.
Mas, vol i dol i no s'atreveix a abandonar cap dels dos fronts. Una vegada més es demostra que Catalunya, ni en aquest ni en cap altre aspecte, té sort. En tota la nostra accidentada història, res ha estat fàcil; la lluita aferrissada ens ha acompanyat sempre i ningú ens ha regalat mai res: ho hem guanyat a pols! Ara passa el mateix i hom no sap qui són els amics europeus. Últimament, la història ha accelerat i circula a més velocitat de la prudent. Creiem que Europa ens veia amb simpatia i no és així. Els escàndols provocats per la corrupció a tots nivells ens han perjudicat. Ara resulta que som com els altres: hem acabat de matar les diferències que van promoure aquells cartells famosos, promoguts als anys seixanta per l'inefable Manuel Fraga Iribarne, ministre d'Informació i Turisme, que deien: “Spain is different”. Què és millor, ser-ho o no ser-ho?