Alsacians sense Alsàcia
una sorpresa
Semblava fet. Les enquestes havien estat clarament favorables, la impressió que treia l'observador de l'Alsàcia amiga era d'una acceptació força estesa del projecte de fusió administrativa que donaria lloc a una col·lectivitat única d'Alsàcia, una mena, si voleu, i salvant totes les diferències, de mancomunitat d'Alsàcia. El resultat del referèndum del 7 d'abril ha estat una sorpresa. El fracàs rotund de l'acceptació del projecte no permet cap dubte: a l'Alt Rin han participat el 37,18% dels electors i el 55,74% han votat “no”; al Baix Rin, el sí ha estat majoritari amb un 67,53% dels vots, però només han votat el 35,11% dels electors. L'adopció del projecte requeria a favor del sí més del 50% dels sufragis emesos a cada un dels dos departaments.
Les reformes territorials a França sempre han estat, a més de difícils, doloroses. Es parla del milfulles territorial francès: 30.000 municipis, mancomunitats, metròpolis, departaments, regions i, per damunt de tot, París, l'emanació política de tots els poders. Hom diria que aquell vell debat del 1793 entre els montagnards centralitzadors i els girondins federalistes continua viu, sense tancar, però amb la columna de ferro de la victòria dels montagnards ben assentada.
És sabut, i ha quedat novament confirmat, que en moments de crisi social –França no s'ha deslliurat de la gran crisi actual– convocar referèndums resulta perillós per al poder convocant, sobretot si se sotmeten a votació qüestions institucionals. El 1969, amb el país damunt davall després del maig del 68, Gaulle va convocar un referèndum sobre la regionalització, i la resposta fou un no massiu. De Gaulle, desautoritzat, dimití. Un exemple més recent fou el referèndum del maig del 2005 convocat inoportunament per Chirac, també en temps de crisi social, sobre el tractat que instituïa la Constitució Europea: vot massiu en contra, fins i tot d'europeistes. En tals ocasions molts electors consideren, en primer lloc, l'oportunitat de castigar el poder polític, del signe que sigui.
Aqueixa constant ha intervingut ara a escala regional com una de les raons del fracàs de la proposta, adobat pel tradicional immobilisme francès en matèria territorial –en aquest sentit, els alsacians s'han comportat com a francesos modèlics – i per la desconfiança envers els governants. La fusió administrativa havia de representar una reducció significativa de la despesa pública; els electors no s'ho han cregut.
Una altra raó, aquesta de molt pes, ha estat la politització del referèndum. I és lògic que s'hagi polititzat, al cap i a la fi un referèndum és essencialment un acte polític. Però la politització hauria d'haver estat equilibrada, i només han polititzat a fons, amb duresa, els partidaris del no, que constituïen un front heterogeni: el PCF, el Front de Gauche, de Jean-Luc Mélenchon, el FN, de Marine Le Pen, i els sindicats FO i CGT, agressiu dialècticament, fort com a oposició. Els partits grans, el PSF i l'UMP, s'han mostrat dividits o tebis en el seu pronunciament.
Els promotors del sí han invocat raons tècniques, administratives, d'eficiència, d'escales d'economia i, a tot estirar, d'exigència democràtica. Tot molt fred, distant, no han gosat posar Alsàcia en el centre de la campanya. En canvi, els defensors del no han emprat l'artilleria pesant: “Vull Alsàcia francesa”, “Atenció! Amenaça greu per a la República”, “No tindreu pas Alsàcia”, “Igualtat per a tots els francesos”...
I ara què? Difícilment es podrà tornar a presentar un projecte semblant. I és il·lusori que se'n pugui presentar un de més ambiciós. Afectarà aquest fracàs la identitat alsaciana? Probablement sí. Almenys la col·lectivitat hauria fet alguna cosa per a la recuperació de l'alsacià i de la cultura alsaciana. Altres regions franceses interessades en la fusió administrativa, com ara Bretanya i Normandia, s'ho pensaran dues vegades. Que es flexibilitzi el centralisme francès ens interessa a tots els europeus.
