I ARA QUÈ, URBANITA?
La pota d'una cabra
En un text fantàstic que publica en el catàleg de la seva nova exposició, L'alegria del salt –no us la perdeu a la Fundació Arranz Bravo, de l'Hospitalet, a tocar del Tecla Sala–, el pintor i poeta egarenc Xavier González Arnau recorda una anècdota de Gandhi. Durant el procés d'independència de l'Índia, un grup de polítics i personalitats va anar a visitar-lo mentre ell estava curant la pota d'una cabra. Davant la impaciència de l'emissari, que li reclamava la importància dels personatges, Gandhi se'l va mirar i va respondre: “Ara el més important és la pota d'aquesta cabra.” L'anècdota es podria traslladar a infinitat de moments de la nostra vida.
Sovint desatenem coses vitals –com la pota de la cabra– per embrancar-nos en projectes inútils, que a la llarga demostren la seva futilesa, quan ja es tard. No invertim el temps en amics, familiars o en cultivar-nos i, en canvi, el desaprofitem lamentablement en relacions socials i en contaminació televisiva, futbolística, etc. Mentre llegia aquests textos, un altre poeta de Terrassa, Eudald Puig, ha mort. Ara ja serà impossible intercanviar idees i fer-la petar tranquil·lament una tarda de primavera. És com si una allau de silenci hagués substituït la incapacitat per veure la gent que ens importa i estimem.
Escassa repercussió publica van tenir els llibres de l'Eudald, i escassa repercussió ha tingut la seva mort. Mentre s'idolatren i s'intenten construir mites, la realitat demostra novament com som. Em diu el Xavier que van enterrar l'Eudald amb una estelada. Ell era, però, patriota d'una altra causa: la poesia.