El burca

Un dels trets de les societats civilitzades és que, de tant en tant, posen damunt la taula debats prescindibles sobre polèmiques innecessàries. La prohibició del burca n'és un exemple. La setmana passada el Parlament de Catalunya va escenificar l'escassa rellevància d'aquesta qüestió en la societat catalana, ja que només el PPC va donar suport a la moció de Ciutadans que pretenia demanar al Congrés espanyol la modificació de la llei de llibertat religiosa per prohibir aquesta vestimenta, amb l'argument que atempta contra la seguretat. Que CiU, el PSC, ERC i ICV votin en bloc contra una iniciativa parlamentària dóna una idea prou clara de quina és l'opinió de la població que representen.

I, malgrat tot, encara hi ha gent que es posa les mans al cap cada vegada que sent a parlar d'aquest tema. I no podem dir cada vegada que veu passar un burca pel carrer, perquè no se'n troba pas un a cada cantonada. Pel que fa a l'argument de la seguretat, cau pel seu propi pes perquè si prohibim el burca haurem de fer el mateix amb els cascos, les bufandes i, naturalment, els hàbits de les monges. Un altre dels arguments que exhibeixen els detractors del vel integral és que denigra la dona, sense tenir en compte que potser n'hi ha, de dones musulmanes, que se'l posen perquè volen i s'hi troben prou còmodes. Ho explicava un mestre bregat en l'ensenyament en barris perifèrics: hi ha dones que no saben sortir al carrer sense el burca, per a elles seria com anar a la platja fent topless. Ens trobem davant un fenomen relativament nou i molt limitat. Per això tirar pel dret és exposar-se a crear un problema més gros i no només perquè podem empènyer aquestes dones a enclaustrar-se a casa, sinó perquè tampoc queda clar que per la via de la prohibició ens en sortim. Recordem, si no, el cas de l'Ajuntament de Lleida, que va proscriure el burca i va ser desautoritzat pel Tribunal Suprem, que va considerar que l'acord vulnerava la llibertat religiosa.