Reacció, ¿o emancipació?

Part del cata­la­nisme mani­festa una patològica dependència anímica envers l'espa­nyo­lisme. Aquest fet es cons­tata per exem­ple en una exa­ge­ració de caràcter meto­dològic: con­si­de­rar que cada nova atza­ga­iada cen­tra­lista pro­mou, a Cata­lu­nya, un incre­ment de l'inde­pen­den­tisme. Ja sigui per desig (Puig?) o per temença (Mon­ti­lla), una part del cata­la­nisme creu que l'espa­nyo­lisme és una fàbrica d'inde­pen­den­tis­tes. I així, sota aquesta lògica esbi­ai­xada, s'ha inter­pre­tat que la Loapa, la ras­pada a l'Esta­tut, la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en con­tra de l'Esta­tut, o la llei Wert sig­ni­fi­quen una mul­ti­pli­cació expo­nen­cial del sobi­ra­nisme, una expansió de pro­gres­si­ons il·limi­ta­des, infi­nita com l'uni­vers. Però la rea­li­tat és més com­plexa. D'entrada, com tot en aquesta vida, l'incre­ment del sobi­ra­nisme té un sos­tre. En segon lloc, hi ha molts cata­lans, com ara Josep Antoni Duran i Lleida, per a qui segles i segles de des­trucció cul­tu­ral, política, lingüística i econòmica no han des­per­tat cap ale­teig sobi­ra­nista en la seva sen­si­ble ànima. I en ter­cer lloc, hi ha també una part de la població cata­lana que, amb fer­vor o amb com­pli­ci­tat pas­siva, accepta de bon grat totes les mesu­res cen­tra­lit­za­do­res.

La idea de reduir el cata­la­nisme a una qua­li­tat mera­ment reac­tiva enfront de l'espa­nyo­lisme, abraça tot l'arc ideològic. Des de sec­tors d'UDC fins a Joan Her­rera està de moda dir que, “pro­ducte del can­sa­ment que pro­voca el per­se­ve­rant tan­ca­ment polític d'Espa­nya”, en molt poc temps el cata­la­nisme auto­no­mista ha pas­sat a ser sobi­ra­nista. Ale-hop! No es pot negar, és clar, que el can­sa­ment sigui un res­sort de pri­mer ordre. Però: ¿és el “can­sa­ment d'Espa­nya” el fac­tor pri­mor­dial que expli­ca­ria aquest pas del cata­la­nisme auto­no­mista al sobi­ra­nisme des­a­com­ple­xat? Obser­vant l'evo­lució de gent del meu entorn, gent que ara té entre 50 i 80 anys, apa­rei­xen dub­tes rao­na­bles. Més enllà del “can­sa­ment” hi ha també, hi ha sobre­tot, la consciència d'estar des­a­pa­rei­xent com un terrós de sucre. I hi ha també la consciència de tenir, en aquests moments, prer­ro­ga­ti­ves democràtiques per poder neu­tra­lit­zar l'amenaça, l'exili, la per­se­cució i la mort. El canvi no ha estat tan i tan sob­tat. Per dir-ho clar: és molt pos­si­ble que un cert cata­la­nisme només hagi espe­rat el moment oportú per “sor­tir de l'armari”. ¿O és que algú pot menys­te­nir que, durant mol­tes èpoques, ser cata­la­nista ha sig­ni­fi­cat no poder dis­po­sar ni d'ambi­ci­ons, ni meca­nis­mes, ni espe­rança de futur?