Reacció, ¿o emancipació?
Part del catalanisme manifesta una patològica dependència anímica envers l'espanyolisme. Aquest fet es constata per exemple en una exageració de caràcter metodològic: considerar que cada nova atzagaiada centralista promou, a Catalunya, un increment de l'independentisme. Ja sigui per desig (Puig?) o per temença (Montilla), una part del catalanisme creu que l'espanyolisme és una fàbrica d'independentistes. I així, sota aquesta lògica esbiaixada, s'ha interpretat que la Loapa, la raspada a l'Estatut, la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l'Estatut, o la llei Wert signifiquen una multiplicació exponencial del sobiranisme, una expansió de progressions il·limitades, infinita com l'univers. Però la realitat és més complexa. D'entrada, com tot en aquesta vida, l'increment del sobiranisme té un sostre. En segon lloc, hi ha molts catalans, com ara Josep Antoni Duran i Lleida, per a qui segles i segles de destrucció cultural, política, lingüística i econòmica no han despertat cap aleteig sobiranista en la seva sensible ànima. I en tercer lloc, hi ha també una part de la població catalana que, amb fervor o amb complicitat passiva, accepta de bon grat totes les mesures centralitzadores.
La idea de reduir el catalanisme a una qualitat merament reactiva enfront de l'espanyolisme, abraça tot l'arc ideològic. Des de sectors d'UDC fins a Joan Herrera està de moda dir que, “producte del cansament que provoca el perseverant tancament polític d'Espanya”, en molt poc temps el catalanisme autonomista ha passat a ser sobiranista. Ale-hop! No es pot negar, és clar, que el cansament sigui un ressort de primer ordre. Però: ¿és el “cansament d'Espanya” el factor primordial que explicaria aquest pas del catalanisme autonomista al sobiranisme desacomplexat? Observant l'evolució de gent del meu entorn, gent que ara té entre 50 i 80 anys, apareixen dubtes raonables. Més enllà del “cansament” hi ha també, hi ha sobretot, la consciència d'estar desapareixent com un terrós de sucre. I hi ha també la consciència de tenir, en aquests moments, prerrogatives democràtiques per poder neutralitzar l'amenaça, l'exili, la persecució i la mort. El canvi no ha estat tan i tan sobtat. Per dir-ho clar: és molt possible que un cert catalanisme només hagi esperat el moment oportú per “sortir de l'armari”. ¿O és que algú pot menystenir que, durant moltes èpoques, ser catalanista ha significat no poder disposar ni d'ambicions, ni mecanismes, ni esperança de futur?
