Opinió

ILP de la PAH: sí que es podrà

Llavors es van fer servir tàctiques d'acció directa, insubmissió col·lectiva, desobediència civil i ruptura oberta respecte d'unes lleis injustes

Hi ha un epi­sodi de la història ofi­cial de la tran­sició esbor­rat deli­be­ra­da­ment. Aquesta interes­sada ocul­tació res­pon a la neces­si­tat que no ser­veixi de pre­ce­dent, ja que efec­ti­va­ment, en el con­flicte entre la soci­e­tat mobi­lit­zada i els poders fàctics de l'Estat, s'acabà doble­gant la volun­tat dels pode­ro­sos. El movi­ment d'objec­tors de consciència i insub­mi­sos va posar de genolls un dels pilars del fran­quisme i amb pri­vi­le­gis intac­tes al llarg de la segona res­tau­ració. I ho van fer amb tàcti­ques i estratègies que, pot­ser sense ser-ne cons­ci­ents, imita la gran espe­rança blanca de la dis­sidència democràtica, dis­po­sada a vèncer la dic­ta­dura finan­cera: la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca.

Quan, a mit­jan anys setanta, diver­sos col·lec­tius van ence­tar el movi­ment d'objec­tors de consciència, la soci­e­tat espa­nyola els va con­si­de­rar hip­pies extra­va­gants. De fet, el ser­vei mili­tar obli­ga­tori, sense sus­ci­tar sim­pa­ties popu­lars, estava con­si­de­rat per la majo­ria social un incòmode epi­sodi vital aca­tat amb un cert fata­lisme, com un ritu de pas, amb la seva càrrega de quin­ta­des, humi­li­a­ci­ons, perills, peda­go­gia del vici, exal­tació de la violència i mas­clisme, i que incloïa cen­te­nars de morts entre acci­dents i suïcidis. Una bona part de la soci­e­tat con­si­de­rava la mili una prova de viri­li­tat. Entre la majo­ria, s'ente­nia com un parèntesi vital inútil, una impo­sició de l'Estat a la vida pri­vada, un epi­sodi de des­per­so­na­lit­zació que calia dei­xar pas­sar, amb resig­nació, com una fata­li­tat del destí. Dues dècades després, el nom­bre d'objec­tors de consciència superà el de reclu­tes. Enfront un cla­mor popu­lar i hos­ti­li­tat juve­nil, el 2001 el mateix Aznar acabà accep­tant la rea­li­tat i sus­pengué el SMO.

Què passà entre el 1978, data en què la Cons­ti­tució reco­nei­xia, teòrica­ment, el dret a l'objecció, i el 1998, en què els reclu­tes esta­ven en mino­ria? S'esde­vingué, sim­ple­ment, una revo­lució. Al prin­cipi, eren uns pocs, fàcil­ment éssers cari­ca­tu­rit­za­bles com a “hip­pies extra­va­gants” (mal­grat que es trac­tava de joves actius, com­pro­me­sos i pre­pa­rats). La mino­ria mili­tant, moti­vada per qüesti­ons ètiques, filosòfiques o polítiques, anà fent evi­dent entre la majo­ria social que la mili esde­ve­nia un absurd, un estúpid i inútil segrest legal. Fins a divuit mesos per­duts per ser­vir un exèrcit dedi­cat exclu­si­va­ment a guer­res colo­ni­als i a fer d'agent repres­sor i agres­sor de la població civil espa­nyola. Mal­grat sem­blar “hip­pies extra­va­gants”, la seva acció no pot qua­li­fi­car-se pre­ci­sa­ment de flower power. Es van fer ser­vir tàcti­ques d'acció directa, insub­missió col·lec­tiva, deso­bediència civil i rup­tura oberta res­pecte d'unes lleis injus­tes.

L'estat va pro­var totes les estratègies pos­si­bles: pas­ta­na­gues insípides (la llei d'objecció de consciència plan­te­java un ser­vei civil més llarg i reser­vava a l'Estat potes­tat per reconèixer arbitrària­ment la con­dició d'objec­tor); presó, repressió selec­tiva; cri­mi­na­lit­zació del movi­ment; ús i abús dels mit­jans de comu­ni­cació per desa­cre­di­tar col·lec­tius i indi­vi­dus,... No només això, també es va recórrer a les cla­ve­gue­res de l'Estat: infil­tració dels ser­veis d'intel·ligència i sur­re­a­lis­tes acu­sa­ci­ons de pertànyer a l'entorn d'ETA (els sona, això?). També, el 1991, en plena guerra del Golf, s'obligà la premsa a boi­co­te­jar la com­pra d'una plana de publi­ci­tat per part del movi­ment on es publi­cava un mani­fest que con­vi­dava a l'objecció sobre­vin­guda davant d'una guerra més que dis­cu­ti­ble.

No va ser­vir per a res. Final­ment, insub­mi­sos i objec­tors van gua­nyar la guerra. La men­ta­li­tat col·lec­tiva s'havia trans­for­mat, i al final, en un càlcul de danys, l'Estat cedí. Para­do­xal­ment, la supressió del ser­vei mili­tar millorà la imatge pública d'un exèrcit que, sense la càrrega de reclu­tes poc moti­vats, pogué pro­fes­si­o­na­lit­zar-se i dedi­car-se a ope­ra­ci­ons exte­ri­ors que li con­fe­ri­ren un cert pres­tigi.

La lluita de la PAH recorda el con­flicte per la supressió de la mili. Aquesta ins­ti­tució havia estat un impost de temps, de dig­ni­tat i, massa sovint, de sang. Davant d'una demanda; dació en paga­ment retro­ac­tiva, moratòria de des­no­na­ments i llo­guer social, no hi pot haver altra res­posta, des de l'ètica més ele­men­tal, que una adhesió incon­di­ci­o­nal. La bata­lla de l'opinió pública ja és gua­nyada. La resistència del Par­tit Popu­lar (i dels seus finan­cers, el poder fàctic de la gran banca) és inútil, estúpida i con­tra­pro­du­ent. L'ús de mètodes poc con­ven­ci­o­nals (com els escrac­hes) no és més que l'expressió de la justícia popu­lar en allò que l'his­to­ri­a­dor britànic Edward P. Thomp­son definí com a “eco­no­mia moral de la mul­ti­tud”.  De fet, les estratègies extra­le­gals són les úniques a les quals la dic­ta­dura política i econòmica actual aboca, de la mateixa manera que els insub­mi­sos van haver de vio­lar la llei per tal de fer justícia. De fet, la numan­tina i irra­ci­o­nal resistència del PP posa en perill la seva pròpia existència com a par­tit, expo­sat ja al ridícul més espantós, a l'exhi­bi­ci­o­nisme d'acti­tud d'esca­nya­po­bres i a mane­res de madras­tra de Blan­ca­neu.

Para­do­xal­ment, l'accep­tació ínte­gra de la ILP podria repre­sen­tar pre­ci­sa­ment el millor favor pos­si­ble a la banca. Des­lli­gada dels seus deu­tors, cas­ti­gada la seva política suïcida, res­ta­ria obli­gada a començar de zero, tot havent de com­plir les fun­ci­ons per a les quals exis­teix: fer de greix del motor econòmic. En un càlcul de balanç de pèrdues, cedir davant una pressió social cada vegada més revo­lu­cionària, que el PP i la banca capi­tu­lin, els resul­tarà infi­ni­ta­ment més ren­di­ble que aca­bar, pot­ser, davant d'una situ­ació en què siguin tri­bu­nals popu­lars, com­pos­tos per des­no­nats, qui deci­dei­xin la seva sort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.