Sant Jordi lletraferit i mediàtic

Ja hem celebrat un altre Sant Jordi per engrandir-ne la llegenda. Als catalans, com a tots els pobles, em penso, ens agrada que ens elogiïn, i més encara si és per haver fet una demostració de cultura i civisme com la que exhibim cada 23 d'abril. Convidar autors estrangers i sentir-los dir que no havien vist mai res semblant i que hi tornaran quan vulguem, ens enorgulleix d'una manera bàrbara. Els catalans som propensos a l'exageració, ja ho sabem, però em sembla que en aquest cas podem estar ben cofois perquè el que és indiscutible és que aquesta tradició de dedicar un dia de l'any a regalar-nos llibres i roses ha arrelat a Catalunya i entre els catalans i no ho ha fet, almenys no amb la mateixa força i intensitat, en un altre país. De fet, crec que la història de la Diada de Sant Jordi és prou definidora del caràcter dels catalans, agafats d'un en un i a l'engròs, per com l'hem sabuda transformar en una gran fira festiva i comercial i per com ens hem fet nostra una iniciativa que, tot i ser pensada des de Barcelona pel gremi editor per estimular la compra de llibres i la lectura, va ser imposada l'any 1926 per la dictadura de Miguel Primo de Rivera per a tot Espanya i per commemorar Miguel de Cervantes. I el 23 d'abril ja és el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor i tot, des que la Unesco l'en va proclamar, l'any 1995.

Un cop passada la diaDA, ha arribat l'hora de fer-ne els balanços i els recomptes pertinents. El Gremi de Llibreters ha dit que els ha anat prou bé i que la crisi no s'ha notat excessivament. Els qui l'han patida de debò han estat les floristeries, que a l'embat de la crisi hi han d'afegir la pirateria dels venedors ambulants, cada any que passa més nombrosos, insistents i diversos. I, per si no tenien prou entrebancs, van haver de començar el dia amb una inspecció de sorpresa d'Hisenda, que es volia assegurar que aplicaven l'IVA d'una manera correcta i completa. Ho vaig trobar bé, vull dir que no s'hi pot estar en contra per principi; ara bé, immediatament em vaig preguntar si aquest mateix zel fiscalitzador el tindran amb la Feria de Abril, per exemple, per esmentar un esdeveniment multitudinari d'aquest mes mateix i no pas per qualsevol altra raó. No obstant això, observo de fa temps com el llibre s'imposa a la rosa. Això del dia de Sant Jordi com a festivitat dels enamorats catalans ha caigut en declivi. Crec que hi fa molt l'aparat mediàtic que s'ha muntat al voltant de la venda de llibres. Més que en una diada que busca estimular la lectura i incrementar la cultura mitjana de la ciutadania, el Sant Jordi s'està convertint en una competició en què hem de saber quin autor ha guanyat al final del dia, quin ha quedat segon, quin tercer i etcètera. Es fan classificacions per categories, per llengua, gènere i tanta precisió com convingui. Els autors més comprats reben un tractament semblant al d'un esportista d'elit o un artista de cinema. Es fan prediccions els dies abans i entrevistes amb els autors que es presumeixen com a favorits per encapçalar els rànquings. De fet, molts premis literaris ja són una mena d'avantsala de Sant Jordi, que ve a ser el premi gros.

Hi ha escriptors que es neguen a participar físicament en aquesta mercantilització de la literatura per bé que a vegades succeeix, com és el cas d'enguany amb l'Albert Sánchez Piñol, que els seus llibres són els més venuts, precisament. És un debat que s'arrossega des de fa anys i que no resoldrem mai. Té un punt de pervers i d'hipòcrita. No només el té el món del llibre: afecta el conjunt de les arts i més enllà encara, perquè qualsevol activitat que pretengui tenir públic és susceptible de generar-lo. El que no he entès mai és que algú que va d'autor minoritari i de culte, sigui escriptor, músic, pintor o el que sigui, critiqui la massificació dels altres o es queixi del poc ressò que obté la seva obra. Ara: quan la crítica és a l'inrevés, encara la comprenc menys.