Impunitat

El govern espa­nyol ha reti­rat la reno­vació de la càtedra Príncep d'Astúries de la uni­ver­si­tat de Geor­ge­town a la pro­fes­sora d'eco­no­mia Clara Pon­satí. Es tracta d'un càstig, moti­vat pel fet que Pon­satí declarés públi­ca­ment que estava a favor de la inde­pendència de Cata­lu­nya. Diver­ses per­so­na­li­tats, entre d'altres el con­se­ller Andreu Mas-Colell, han denun­ciat aquest atac a la lli­ber­tat d'expressió i han sol·lici­tat la reno­vació de la càtedra a aquesta pro­fes­sora. És una reacció molt justa.

En l'entre­vista a Artur Mas publi­cada en aquest diari el 23 d'abril, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat deia que per fer front al procés sobi­ra­nista l'Estat entra­ria “en una seqüència de guerra, de joc brut”. Mas hi afe­gia que va inter­po­sar la que­re­lla con­tra la difa­mació de què va ser víctima perquè con­si­de­rava que “això no pot que­dar impune, perquè, si queda impune, l'Estat s'acos­tu­marà a actuar amb impu­ni­tat”. És un diagnòstic just. Però amb un punt de negligència: fa molt de temps, pre­si­dent, que l'Estat actua amb tota impu­ni­tat.

Des que el sobi­ra­nisme es revela com una pro­posta cen­tral i ine­lu­di­ble, des que molts polítics i mol­tes per­so­na­li­tats de tot el fris social s'han postu­lat com a inde­pen­den­tis­tes, hi ha hagut un endu­ri­ment. El govern espa­nyol s'adona que no podrà con­ti­nuar obvi­ant l'inde­pen­den­tisme i, per tant, pre­sen­tarà una bata­lla molt crua. Així doncs, la per­se­cució s'ha expan­dit i ha dei­xat de rabe­jar-se només con­tra ciu­ta­dans fràgils, fàcil­ment apar­cats en un marc polític i mediàtic que durant anys i panys ha estat còmplice de la repressió con­tra l'inde­pen­den­tisme o la resistència lingüística. Em refe­reixo a veïns com els de Vilajuïga, agre­dits recent­ment per dos poli­cies al tren per par­lar en català. Em refe­reixo a l'afec­ci­o­nat que durant el par­tit de la final de la copa del Rei entre l'Ath­le­tic i el Barça va ser detin­gut (segres­tat?) i apa­llis­sat per la poli­cia per exhi­bir una este­lada. Em refe­reixo a un amic escrip­tor, a qui un diari d'irre­prot­xa­ble tra­dició democràtica va aco­mi­a­dar de punta en blanc com a colum­nista després d'obser­var que estava adop­tant un per­fil “massa inde­pen­den­tista”. Em refe­reixo als inde­pen­den­tis­tes detin­guts el 1992 en l'ope­ració Garzón, ver­go­nyo­sa­ment ensor­dits pels mit­jans de comu­ni­cació, pel poder polític i pels intel·lec­tu­als d'esquerra. Aques­tes i mol­tes altres impu­ni­tats no podien per­dre's com llàgri­mes sota la pluja. El silenci, la con­nivència i la com­pli­ci­tat pas­sen fac­tura. Avui se'n redes­co­breix el preu: la impu­ni­tat.