Estiguem atents al papa
L'última imatge del papa que ha aparegut a la premsa és, si no m'equivoco, la de l'audiència protocol·lària concedida al president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Preciosa. Plasma el moment en què Rajoy, satisfet i somrient, entrega al papa la samarreta de la selecció espanyola de futbol. La cara del papa Francesc expressa una perplexitat que no pot ser més eloqüent. S'endevina el que està pensant: “I què vol què en faci, d'aquesta samarreta?” Això mateix dic jo. Vostè té un problema amb la samarreta, oi? Cregui'm que l'entenc. El nostre cas, el dels catalans, és pitjor: tenim un problema amb el senyor Rajoy. No sabem què fer-ne. Si li servix de consol, estem com vostè.
Suposo que el Papa es troba en el moment més difícil: decidir el futur de l'Església. No ho té gens fàcil. En teoria, el concili continua vigent. A la pràctica, en canvi, no és operatiu. Ha estat desmantellat. Les conferències episcopals, sense autonomia, són simples altaveus del govern central, o sigui, de la cúria. El primer objectiu era precisament posar fi a la corrupció. Benet XVI no s'hi va veure amb cor. La seva dimissió s'explica per aquí. I la nova elecció, també. Calia un papa capaç de fer neteja. I el primer pas va ser nomenar una comissió que l'aconsellés. Ara estem en espera de saber què pensa fer. L'última paraula la té sempre el papa.
Té al seu favor la bona acollida que ha tingut. I l'ha tingut perquè la gent ha vist en ell un tarannà semblant al de Joan XXIII. Aquí, al meu entendre, ja té una pista segura i sòlida. La bondat, acompanyada de la senzillesa i l'austeritat, és el llenguatge que tothom entén. La credibilitat de l'Església comença, doncs, per tenir un perfil evangèlic; un perfil pastoral, més que no pas doctrinal. Això concorda amb la vitalitat de l'Església a l'Amèrica Llatina. És una Església alliberadora dels oprimits, pobre amb els pobres i militant. Fins al martiri, si convé. És l'Església que, en els últims anys, ha vessat més sang. Són els màrtirs del regne, com els anomena Casaldàliga. El regne, en el context evangèlic, és inseparable de la justícia. Lluitar per la justícia és lluitar per la pau i on hi ha pau hi ha prosperitat. L'Església dels pobres és una expressió que aflorà en el discurs inaugural del concili. Va sortir dels llavis de Joan XXIII. El discurs és conegut per les tres primeres paraules: Gaudet Mater Ecclesia, ‘s'alegra avui la mare Església'. Aquí hi ha el secret de tot. S'alegra de poder inaugurar un concili pastoral, d'autoreforma, d'aggiornamento (posar-se al dia) d'acord amb els signes dels temps. Els objectius eren clars. I no costa gaire observar que el que presideix l'Església, actualment, és l'ambigüitat.
Desfer l'ambigüitat és, al meu entendre, el primer que cal. No es tracta tant de recuperar el concili com d'aplicar-lo. No d'invocar-lo, com s'ha fet fins ara, sinó de practicar-lo. Això suposa acceptar que no s'ha estat aplicant ni practicant. Aquesta és la part difícil, però només per a una part de l'Església: aquella que fa costat a la jerarquia i, per això mateix, se sent segura i cofoia.
La dimissió de Ratzinger s'ha de llegir en clau de fracàs. L'elecció del nou papa va partir d'aquesta lectura. Però ell sol no podrà treure l'Església d'un atzucac que ens afecta a tots. Caldrà que la jerarquia es posi les piles. L'hora de Ratzinger ja ha passat. Avui sabem que la seva mentalitat era més favorable al lefevbrisme antireformista que a la reforma conciliar. En la història recent de l'Església hi ha un passatge que no es pot oblidar. Va tenir lloc a Munic, el 19 de novembre del 1980. Joan Pau II va celebrar la missa en olor de multituds, com sempre. Acabada la missa, una noia, Barbara Engel, representant de la lliga alemanya de la Joventut Catòlica, pujà a l'estrada a llegir un discurs. Però heus ací que, abandonant el text oficial, va exposar un memorial de greuges que no deixava res per verd. Des de la sexualitat fins al paper de la dona en l'Església, passant pel celibat, l'immobilisme, la manca de credibilitat; en fi, totes les xacres que afecten l'Església institucional. La tensió es palpava en l'ambient. El papa Wojtyla estava capcot. Abans de parlar mirà Ratzinger, aleshores arquebisbe de Munic. Aquest s'inclinà i li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. El papa Wojtyla renuncià a parlar. En silenci, lliurà una medalla a aquella noia. Pocs mesos després, Ratzinger deixava Munic i volava a Roma. El pare Arrupe, general del jesuïtes, aquell mateix any va sofrir una trombosi, provocada per la tensió acumulada. Havia caigut en desgràcia. I per més que sol·licitava audiència, el papa no el rebia. Doncs bé, no ens enganyem, el papa actual és jesuïta. Santiago Rusiñol deia que “la gran força dels jesuïtes és la mala fama que tenen”. El mateix cal dir de Catalunya. És la nostra hora. Estiguem atents al papa.
