Santi Massaguer

Quan des­a­pa­reix un amic, el cor et fa un sotrac. I quan ens anem fent grans, les pata­ca­des es repe­tei­xen dia sí dia també. Però quan l'amic que se'n va és jove, ja no saps com reac­ci­o­nar. En Santi va ser un gran defen­sor del lec­tor, el vaig seguir des del seu pri­mer escrit fins al dar­rer i era una per­sona que hi tocava. El seu ofici era tre­ba­lla­dor de banca, però amb els anys vaig poder cons­ta­tar que el que real­ment li donava vida era el peri­o­disme. Recordo que un dia em deia que a casa seva ja no hi cabia, els dia­ris l'havien envaït. Eren altres temps, no hi havia inter­net i, per tant, havia de guar­dar totes les edi­ci­ons del diari per poder escriure amb pro­fes­si­o­na­li­tat i conei­xe­ment de causa. Les malal­ties el van atro­pe­llar, hi va haver moments que ho va pas­sar molt mala­ment. Però ell con­ti­nu­ava escri­vint, molt sovint aju­dat pels seus, i vivia inten­sa­ment la vida de Pala­fru­gell, sem­pre des de la ves­sant periodística. Per inten­tar defi­nir-lo, diria que es gua­nyava la vida fent números a La Caixa, però que la seva autèntica pro­fessió era el peri­o­disme. Haig de reconèixer que a l'hora d'ini­ciar la meva tasca com a defen­sor del lec­tor vaig mamar de les fonts dels ante­ri­ors defen­sors, però també vull dir que en Santi va ser en aquest camp con­cret un mes­tre. No ens obli­da­rem fàcil­ment d'en Santi, ens el tro­ba­rem amb mol­tes acti­vi­tats que s'ani­ran por­tant a terme a Pala­fru­gell i, per des­comp­tat, el seu record és ines­bor­ra­ble. Allà on siguis, Santi, pensa en nosal­tres; nosal­tres pen­sa­rem sem­pre en tu.

La nova Presència. Ja la tenim i l'hem lle­gida i vista. I com sem­pre he estat ama­tent a les opi­ni­ons dels nos­tres lec­tors. I haig de dir, i vol­dria que la gent em cregués, que ha estat ben rebuda. Rebuda, jo diria, amb cri­te­ris pràctics, és a dir, sobre el con­tin­gut tot han estat elo­gis, les crítiques en tot cas són sobre el for­mat i el paper. I aques­tes opi­ni­ons sí que les com­par­teixo, com les com­par­teix l'empresa. El paper i for­mat revista com era fins ara resul­tava molt més car. I ja se sap, els números han de sor­tir. Hi ha un detall que crec que s'ha d'agrair, i és la mida, més petita que la resta del diari. Pot sem­blar una rucada, però per a mi no ho és. Quan aga­fes el diari del diu­menge tro­bes que el suple­ment es dis­tin­geix fàcil­ment. En altres temps havia tin­gut la mateixa mida del diari i quan et posa­ves a lle­gir et tro­ba­ves al mig de Presència sense adona-te'n. Ara el pro­ducte es dis­tin­geix per­fec­ta­ment.

He rebut una sola carta d'un lec­tor al qual la nova Presència no li fa el pes; és en Jaume Rodo de la Muela. Ho diu clara­ment: “No em fa el pes el nou dis­seny de Presència. Fins ara tenia una estètica de revista. Als que ja tenim uns quants anys ens recor­dava aquell temps en què, com a tota oferta en català, teníem Serra d'Or, Presència o Canigó. I això ens tocava la fibra sen­si­ble.” Jaume, us haig de donar la raó al cent per cent. I tant de bo que arri­bin temps millors que ens per­me­tin replan­te­jar la qüestió.

Un altre tema. La Maria del Carme Pas­cual, de Cam­brils, ens envia una carta en la qual, després de feli­ci­tar-nos pel diari i per Presència, cosa que sem­pre s'agra­eix, es lamenta que la seva ciu­tat no surti gai­rebé mai al diari. El tema de la comar­ca­li­tat és un dels que surt cada vegada que es fan reu­ni­ons de revisió del diari, com em diu el seu direc­tor. I no es des­carta que es faci algun pas en aquest sen­tit. És difícil, calen diners per posar més paper i més peri­o­dis­tes, però tant El Punt com l'Avui, quan eren inde­pen­dents l'un de l'altre, sem­pre havien tin­gut pre­sent un únic objec­tiu, i era el d'infor­mar del màxim de llocs pos­si­bles.

Ja se sap: s'arriba on es pot, però no està des­car­tat donar més infor­mació, se n'ha par­lat i no fa gaire en les reu­ni­ons dels equips direc­tius. S'arri­barà a algun lloc? De moment no m'han promès res, però tam­poc han tan­cat les por­tes. Maria del Carme, m'agra­da­ria que algun dia em puguis escriure feli­ci­tant-nos per l'ampli­ació de la infor­mació, en gene­ral, i de la teva ciu­tat en par­ti­cu­lar. Ben segur que s'anirà par­lant de tot això.

I per aca­bar, vol­dria con­tes­tar a en Jordi Rigall, de Figue­res, que em diu que havia deci­dit no tor­nar a quei­xar-se, però ho fa. Jordi, m'agrada que ana­lit­zis a fons el diari i ens vagis escri­vint quan hi hagi alguna cosa que no et sem­bla bé. Les teves car­tes no cauen en un sac buit, les lle­gim i mirem d'anar evi­tant errors. No sé si asso­li­rem la per­fecció, però no dub­tis que s'hi posen els mit­jans, i l'espe­rit de superació dels pro­fes­si­o­nals t'asse­guro que hi és. Vaja, com el Barça, que nor­mal­ment ens dóna mol­tes ale­gries i ens ho fa pas­sar bé, però que de tant en tant ens tira a sobre una galleda d'aigua freda, com la d'aquesta set­mana, sense anar més lluny.