A cremallengües
El rostre invisible de la gent que estimo
Joan-Lluís Lluís/ [email protected]
ertament, serà una sort que la dona que estimo tingui un tatuatge al braç i els cabells sempre esbullats; serà una sort –almenys, pel que fa al tatuatge, a l'estiu– perquè sense el tatuatge i sense els cabells esbullats no sé si la reconeixeria. Quan parla, sí, és clar, tindria una veu inconfusible, i quan camina també, per la seva manera única de moure's. La roba que porta, sobretot els mocadors de coll, també m'ajudaria. Sense tot això, però, la dona que estimo es perdria en la multitud d'humans que van i vénen, perquè no sé quina cara té: no l'he pogut veure mai de debò. Això és, més o menys, el que passa a les persones afectades per un molt estrany defecte anomenat prosopagnòsia –del grec antic prosopon: cara, i agnòsia: ignorància. I això significa que no són capaces d'identificar els rostres. La cara de cada persona és com un buit, un blanc, una taca de silenci. I quan l'amor neix, mai no pot néixer de la bellesa plàstica d'un rostre.
Els primers casos identificats d'aquesta patologia són anteriors al segle XX, però fa poques desenes d'anys que la ciència ha batejat aquesta afecció i menys temps encara que es comencen a fer conèixer públicament algunes persones que la pateixen. La més famosa d'aquestes persones deu ser un gastroenteròleg britànic anomenat David Fine, el qual explica que només d'haver passat els trenta anys va adonar-se que els altres, tots els altres, sabien identificar-se visualment sense dificultats particulars. Sense haver de concentrar-se en el color dels cabells, en la marca de la gavardina, en l'olor del tabac o en la tos endèmica de les persones que l'envoltaven.
La prosopagnòsia pot ser adquirida –després d'un cop al cap– però els casos més espectaculars són congènits i si són espectaculars és també perquè les persones que n'estan afectades no poden descriure de debò allò que els falta: seria com demanar a un cec de naixement de descriure els colors. David Fine, com els altres, ha vist les seves possibilitats de relació social perjudicades per aquesta afecció, i de sempre ha arrossegat una reputació de persona maleducada, capaç de passar a frec de col·legues de feina, d'amics d'infància, de professors o de familiars sense saludar-los. I reconeix que ha escollit una feina que li permet limitar les seves relacions professional en un marc protector: metges i infermers de l'hospital on treballa porten el nom a la bata, i els malalts tenen tots una fitxa d'identificació. David Fine, però, a penes sap veure's en un mirall. Si algú de mateixa alçada i corpulència es posés al seu costat i es miressin tots dos al mateix mirall, només la posició del cos en l'espai li permetria de dir qui és qui. I si mira una foto de grup presa d'improvís, només amb l'ajuda d'indicis materials (el color d'un jersei) pot identificar-se ell mateix. La prosopagnòsia és fascinant i cruel. I per tal que algú que no n'està afectat pugui tenir una idea del que representa, els especialistes recorren sovint al mateix exemple: imagineu que viatgeu en un país els habitants dels quals tenen trets morfològics molt diferents dels vostres (per exemple, algun país asiàtic). Durant un temps, us costarà individualitzar la gent, sereu víctimes de la síndrome del «semblen tots iguals» (als asiàtics que arriben a Europa els passa la mateixa cosa). Només de mica en mica aprendreu a llegir els nous codis facials, a diferenciar allò que per a vosaltres primer de tot eren matisos quasi invisibles. Algú que té prosopagnòsia viu en permanència al mig d'un poble estrany, de rostre sempre il·legible: el poble humà.