Etiquetes i vendes

Déu n'hi do del rebom­bori gene­rat aquest Sant Jordi sobre les sub­ca­ta­lo­ga­ci­ons d'autors a la gran fira de la plaça del poble! L'esquema, sim­pli­fi­cat i pot­ser sim­ple, de posar un autor cap a la banda dels mediàtics i, a l'altra banda enta­fo­rar-hi la resta d'autors de ficció i els de no-ficció per força havia d'alçar pol­se­guera. Ignoro per què aquest any hem des­can­sat una mica dels índexs basats en Lite­ra­tura en majúscula i lite­ra­tura de gènere --és a dir, de subgènere, un pro­ducte de no-res, clas­si­fi­cat en un apart­heid i encara gràcies.

La mena d'obsessió que els humans arros­se­guem per a intro­duir en capse­tes tota mena de pro­duc­tes va més enllà de l'objecte tan­gi­ble i s'estén cap al món dels pro­duc­tes artístics, tan difícils de mesu­rar. Fer-ho pot dur a grans errors, no tan sols de catàleg sinó de valo­ració. I sovint porta a un engany. Perquè, els pro­fans no sabem exac­ta­ment quins paràmetres objec­tius s'uti­lit­zen per a les clas­si­fi­ca­ci­ons, gene­ral­ment gratuïtes, i sobre­tot no sabem els recòndits impul­sos que les mouen.

Per Sant Jordi 2013, ha tocat als mediàtics la clas­si­fi­cació acom­pa­nyada de l' estigma, “ven molt perquè és mediàtic”. I s'ha confós per­sona i obra. I és que aquesta mena de mons­tres que sig­nen lli­bres durant tots els minuts del dia, pen­sen que un aital feno­men pas­sarà sense punició? Jo, mirin, aquest any he gau­dit de l'espec­ta­cle, tipa com estic de les cata­lo­ga­ci­ons que reme­ten a l'infern dels maleïts els autors lite­ra­ris ano­me­nats “de gènere”, sobre­tot si el gènere és una eti­queta que diu “novel·la històrica”, ja m'ente­nen, tant que algú gosa dir que el gènere s' esfu­marà com la boira sota el sol –com tot i tot­hom, és clar.

Per això cal pon­de­rar aque­lles per­so­nes que, car­re­gant-se de raons, gosen elo­giar públi­ca­ment algun d'aquests “sub­pro­duc­tes” de la lite­ra­tura actual. Pot­ser han entès que la lite­ra­tura és lite­ra­tura per altres raons ali­e­nes a les frívoles cate­go­rit­za­ci­ons, ja que, posats a cata­lo­gar, podríem divi­dir i divi­dir i sub­di­vi­dir tant, que al final ens que­da­ria només el pinyol a la mà --que, ja em diran què tenen en comú best-sellers “històrics” com Vic­tus, Senyo­ria, La cate­dral del mar. Res de res. I El nom de la rosa, té alguna cosa a veure amb les Memòries d'Adrià (històrica? filosòfica?). Venen molt una colla d'autors de l'ano­me­nada novel·la històrica. Pot­ser és això el que tenen en comú. Deixo per un altre dia què vol dir “ven­dre molt” a casa nos­tra, i si venen més els autors que escri­uen en llen­gua cata­lana o els autors “traduïts” al català.

Aquest any, com deia, els mediàtics han sofert el pes de les eti­que­tes, sense con­si­de­ració de la diferència entre “obra nar­ra­tiva” i vida del nar­ra­dor i sense con­si­de­ració de la qua­li­tat o no-qua­li­tat de la seva lite­ra­tura. L'endemà de Sant Jordi, no es pot par­lar de “qua­li­tat”, o pot­ser mai. I les clas­si­fi­ca­ci­ons que es fan als mit­jans no tenen res a veure amb les valo­ra­ci­ons més pre­ci­ses. I és lògic, no cre­uen? El camí de la “qua­li­tat” o “no-qua­li­tat” de l'art, a part de ser embar­dis­sat, acon­du­eix sem­pre a una pre­gunta: exis­teix la “qua­li­tat” objec­tiva en un món tan eteri com el de la cre­ació literària?

Qual­se­vol lec­tor crític sap que, tant si una obra és escrita per un mediàtic o si una obra és o no “de gènere”, al fons de la nos­tra ment alguna cosa ens diu “això és bo, això no ho és”, però la ment humana és molt tram­posa. Ara mateix, el senyor Irving ha decla­rat als qua­tre vents que el senyor Hemingway és “el major frau de la història com a escrip­tor i com a home”. Una trampa, oi? I, par­lant de decla­ra­ci­ons, cal esmen­tar la d'Ilde­fonso Fal­co­nes un dia d'aquests, en una entre­vista a la tele­visió, quan deia amb iro­nia que a Cata­lu­nya el con­si­de­ren dolent, és a dir, que la seva obra no té “qua­li­tat”. Em per­meto esmen­tar-lo perquè ho va dir així, públi­ca­ment, a la tele­visió cata­lana. Vostès saben què ha arri­bat a ven­dre aquest senyor en les seves edi­ci­ons en llen­gua cas­te­llana, cata­lana i la resta? Pot ser, un milió d'exem­plars? Algun mitjà de comu­ni­cació va dir-ho. Saben què vol dir ven­dre un milió d'exem­plars? Comp­tin, comp­tin... A mi no em queda res més que enviar-li la més sin­cera enho­ra­bona, que de lite­ra­tura n'hi ha d'haver per a tots els gus­tos, i sem­bla que els gus­tos de “la gent que lle­geix” –una mino­ria del país– van per aquí. No cal que els digui que m'estic rose­gant les ungles, morta d'enveja! –tanta que em vénen ganes de dir, uf!, deu ser dolent!