Les tres roques de l'escull

He fet un joc de parau­les amb els guar­do­nats ger­mans Roca, esti­mats a Girona, admi­rats a Cata­lu­nya, res­pec­tats a Espa­nya i Europa i, ara, cone­guts arreu del món. Ins­tal·lats fa uns anys al cim de l'èxit, a un pas d'aquest desit­jat títol de millor res­tau­rant del món, han llui­tat per acon­se­guir-ho sense altre soroll que el dels estris de la cuina i el dels mur­mu­ris d'admi­ració dels que han tin­gut la sort d'assa­bo­rir el seu art gas­tronòmic in situ o dels han vist actuar en tro­ba­des inter­na­ci­o­nals de pro­fes­si­o­nals. Les roques a flor d'aigua dels esculls vora la costa són pàtria de garoi­nes i mus­clos deli­ci­o­sos.

Els Roca han creat un escull a terra ferma, en el modest i tran­quil Taialà, ran de Girona, ele­vant la res­tau­ració a nivells altíssims. No pas casats amb cui­nes ali­e­nes sobre­sor­tints, sinó amb pin­ze­lla­des de tra­dició de la cuina de la seva mare, uns tocs –pocs, quasi obli­gats– de la veïna França, sols una insi­nu­ació euro­pea i, havia de ser així, una par­ti­ci­pació nota­ble dels sabors que ens són pro­pis, de la terra segres­tada que tre­pit­gem, de la veïna Medi­terrània i, és clar, de la cuina ima­gi­na­tiva, cre­a­tiva, que no vol assem­blar-se a cap i que, tal­ment un pin­tor abs­tracte, oblida la línia clàssica. Els sabors purs són cre­ació de la natu­ra­lesa; les infi­ni­tes com­bi­na­ci­ons, dels cre­a­tius com els Roca.

En Joan, el cui­ner, és un home afor­tu­nat. Sense els ger­mans Josep i Jordi hau­ria tri­om­fat, però no seria igual. Junts, la huma­ni­tat que res­pi­ren sorprèn. En els moments difícils que vivim, cada vegada més tràgics per l'atur, veure tres ger­mans rient amb sen­zi­llesa, natu­ra­li­tat i ni una gota d'enva­ni­ment, cap­tiva i con­venç, inclús sense pro­var la seva cuina, que el seu èxit és meres­cut. En Jordi apun­tala les cre­a­ci­ons del seu germà amb unes postres fes­ti­ves en què no se sap quina orques­tra toca. Les sor­pre­ses gus­ta­ti­ves es toquen i hom balla amb els rit­mes de demà. He dei­xat per al final en Josep. Hom des­co­neix si ha fet pràcti­ques de pre­sen­ta­dor de tele­visió i de comen­ta­rista, fei­nes que fa amb desim­bol­tura, pro­cla­mant els exten­sos conei­xe­ments viti­vinícoles de pro­duc­ci­ons d'arreu del món. Les seves natu­ra­li­tat i sin­ce­ri­tat inci­ten a tas­tar els grans vins als afor­tu­nats gastrònoms que assa­bo­rei­xen les delícies d'El Celler de Can Roca.

Què els èxits vagin lli­gats amb els preus no hau­ria de sor­pren­dre. La con­cessió de grans pre­mis a la res­tau­ració exi­geix movi­ments d'estruc­tu­res i ser­veis, i la carta és la por­ta­dora de la bona nova. Lla­vors, molts dels que seguei­xen la gesta dels ger­mans Roca, entre la crisi i d'altres epidèmies deri­va­des, no poden pal­par de la vora el seu art culi­nari. I dic jo: un cop l'any, podrien ins­tau­rar una data en què els amics i addic­tes –molts dels quals més que mas­te­gar, lle­gei­xen– tas­tes­sin la cuina d'El Celler de Can Roca a preu asse­qui­ble? Al Mas Mar­roc, per exem­ple, seria maco! Ja m'hi trobo!