Calor

Cada any per aques­tes dates em passa el mateix. Ja sé que tot­hom, els dia­ris els pri­mers, venem la canícula com un mai vist i tots ple­gats ens tra­iem del magí calors insu­por­ta­bles i sen­sa­ci­ons extre­mes de xafo­gor que la nos­tra memòria de peix ens impe­deix emma­gat­ze­mar d'un any per l'altre. Jo conec un mètode infal·lible per no obli­dar que la calda que passo aquests dies és, fet i fotut, com la de tants anys en les matei­xes dates: insu­por­ta­ble. Ho sé perquè en el pic de cada estiu tinc una reunió fami­liar per deci­dir que ja n'hi ha prou d'aquest color i que s'ha aca­bat no dor­mir a les nits i no poder-se estar a casa durant el dia sense visi­tar uns quants cops la dutxa i aca­bar les existències d'aigua mine­ral. «Per què no posem aire con­di­ci­o­nat?», ens pre­gun­tem un bon dia, atra­pats entre l'emergència del moment i els pre­ju­di­cis eco­lo­gis­tes. Total, que van pas­sant els dies dis­cu­tint que si tomba, que si gira, fins que entre naps i cols passa la canícula i l'aire con­di­ci­o­nat encara no està ni pres­su­pos­tat i tal dia farà un any perquè al final dius, total, tres set­ma­nes de calor no són pas tant. El pro­blema és que ara mateix estic al prin­cipi del debat i amb aques­tes pre­vi­si­ons de superar els qua­ranta graus ara sí que em penso que estic ben deci­dit. D'aquest any no passa. Com cada any.