Europees 2014

Les elec­ci­ons euro­pees de l'any 2009 van oca­si­o­nar un pro­blema ines­pe­rat a molts cata­lans. Els nos­tres par­tits van esco­llir sens dubte els millors can­di­dats que mai han pre­sen­tat en uns comi­cis al Par­la­ment Euro­peu, però malau­ra­da­ment ana­ven en can­di­da­tu­res sepa­ra­des. Ramon Tre­mosa, Oriol Jun­que­ras i Raül Romeva, per citar els tres euro­di­pu­tats més cone­guts i dinàmics d'aquesta legis­la­tura, lide­ra­ven can­di­da­tu­res sepa­ra­des tot i com­par­tir aspec­tes essen­ci­als en matèria naci­o­nal, de cons­trucció euro­pea i d'enfor­ti­ment democràtic de les ins­ti­tu­ci­ons con­ti­nen­tals. Per for­tuna, allò que van sepa­rar les can­di­da­tu­res par­ti­dis­tes ho va unir el dia a dia a Brus­sel·les, on tots tres van tre­ba­llar i impul­sar con­jun­ta­ment una pila de qüesti­ons, entre les quals hi ha la rei­vin­di­cació del fet dife­ren­cial català a Europa.

Em consta que molts sobi­ra­nis­tes van haver de rumiar-se moltíssim la seva elecció i no van ser pocs els que hau­rien votat amb il·lusió una llista unitària, espe­ci­al­ment en el cas dels votants de CiU i ERC. En aquest sen­tit, Tre­mosa i Jun­que­ras encar­nen com ningú la nova gene­ració de polítics sobi­ra­nis­tes des­a­com­ple­xats, valents i sense deu­tes ni amb Espa­nya ni amb el procés polític de la Tran­sició. Un detall no menor: Cata­lu­nya envia sem­pre joves polítics a fogue­jar-se a Europa, men­tre que per a Espa­nya el Par­la­ment Euro­peu és una cemen­tiri d'ele­fants.

El juny de l'any vinent tor­na­rem a votar la com­po­sició del Par­la­ment Euro­peu. Ja sabem, a hores d'ara, que Jun­que­ras i Romeva no repe­ti­ran. Tot i saber-me greu, pot­ser aquest fet faci­liti una pro­posta que fa dies que corre i a la qual em sumo des d'ara mateix: que les for­ces polítiques cata­la­nes com­pro­me­ses amb el dret de deci­dir, inclòs el PSC si vol, facin una can­di­da­tura unitària. La idea és demos­trar a Europa el caràcter inequívoca­ment euro­pe­ista del cata­la­nisme i crear un grup trans­ver­sal d'euro­di­pu­tats que porti la veu del dret de deci­dir a les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries, un fet espe­ci­al­ment relle­vant tenint en compte que és pro­ba­ble que el Prin­ci­pat esde­vin­gui un estat inde­pen­dent durant la pro­pera legis­la­tura del Par­la­ment Euro­peu; és a dir, entre els anys 2014 i 2019.

No m'estic refe­rint a con­ver­tir les elec­ci­ons euro­pees en uns comi­cis ple­bis­ci­ta­ris ni en cap con­sulta enco­berta. En abso­lut. És evi­dent que algu­nes ins­ti­tu­ci­ons euro­pees podrien veure amb mals ulls que les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu fos­sin uti­lit­za­des amb una altra fina­li­tat. Però crec que el procés sobi­ra­nista actual, com que s'allarga, neces­sita demos­trar regu­lar­ment que manté intacte a les urnes el suport de la majo­ria dels cata­lans. Una can­di­da­tura unitària supera­ria, de llarg, el famós 55 per cent dels vots que el Con­sell d'Europa va fixar per al referèndum de Mon­te­ne­gro. Si aquesta llista només fos com­par­tida per CiU i ERC, estic segur que aple­ga­ria, com a mínim, la mei­tat dels vots vàlids.

Si aquesta idea pros­pera que­darà pen­dent saber quin paper hi juga­ria Unió Democràtica. El seu euro­di­pu­tat, Sal­va­dor Sedó, forma part del Par­tit Popu­lar Euro­peu (PPE) al cos­tat dels popu­lars espa­nyols lide­rats per Jaime Mayor Oreja. És pos­si­ble que Unió optés per des­mar­car-se d'una ini­ci­a­tiva unitària. De fet, el mateix Josep Antoni Duran Lleida diu sovint que no es pot saber l'apor­tació en vots de cada soci de CiU perquè no han com­pe­tit mai elec­to­ral­ment. Seria, doncs, una bona manera de saber-ho. En tot cas, sóc dels que creu que Unió igno­rarà els cants de sirena que la temp­ten i no aban­do­narà el vai­xell del sobi­ra­nisme.